Tana Toraja – Sulawesi

Hola de nou a tothom!!!

El trajecte d’Ujung Pandang a Rantepao va ser tota una odissea: nou hores per recórrer 350 km. No sabiem si culpar al lamentable estat de les carreteres indonesies o a la nostra tacanyeria per haver comprat els billets per l’autocar “without suspension”, dos euros més barat que el “with air suspension”! Eren les set del matí quan vam aterrar a Rantepao, capital de la regió de Tana Toraja, i encara mig atontats vam posar-nos a buscar un ciber cafè per veure si aconseguiem localitzar el Marcial i la Gaby.

Tot va passar molt depressa. A les deu ja estàvem dutxats, esmorzats i pujats dalt d’una moto seguint a un guia que ens duia fins un funeral que se celebrava en un dels pobles dels voltants.

A Tana Toraja, quan una persona mort se li fan dos funerals. El primer és íntim i consisteix en situar el difunt a la sala del fons de la casa mirant cap al nord. Allí es tracta el cos amb ungüents i productes químics per a mantenir-lo en el millor estat possible i es dóna al difunt tot allò que en vida solia necessitar: tabac, te, roba, conversa… ja que es considera que la persona no ha mort, sinó que encara està malalta. El segon funeral és la celebració més important pels Toraja, un poble que tot i ser cristià encara manté vives la majoria de tradicions animistes, a la que tothom és benvingut. Se celebra quan la família ha pogut reunir els suficients diners com per a poder comprar com a mínim un búfal, d’uns 800€, i fins aquell moment es manté el cos del difunt a casa, ja sigui per uns mesos o per uns anys.

La primera sensació en arribar va ser de trobar-se fora de lloc. No estàvem acostumats a assistir a un funeral d’un desconegut amb un cartró de tabac i un kilo de sucre sota el braç com a regal. Però la calidesa de l’acolliment per part dels familiars del difunt va fer que de seguida ens sentissim còmodes. Per ells era un honor que hi assistissim, honrant al mort amb la nostra presència.

Hi havia com a mínim unes quatre-centes persones, cadascuna asseguda segons correspongui a la seva classe social, ja que pels Toraja existeixen tres estatus: Tokapua (els Déus), Tomakaka (els amos de les terres, que són el 25% de la població) i Tobuda (la resta, els treballadors). Durant el període de temps que ha transcorregut entre el primer funeral i el segon, la família ha hagut de construir un poblat provisional per acollir tots aquells convidats que viuen a les afores del poble.

Asseguts en el lloc que ens havien assignat i prenent te i pastes, vam estar una bona estona fent fotos de tot i tothom, meravellats per l’escena. A mesura que anaven arribant convidats amb els seus presents (porcs en la majoria dels casos), els familiars encapçalaven una processó que acabava en un recinte cobert, on allà se’ls hi donava la benvinguda i oferia menjar i beguda. Durant tota la cerimònia els néts del difunt seien formant dues files a l’entrada d’aquest recinte, lluint els seus bonics vestits tradicionals. Mentrestant, s’anaven deixant estesos al terra i lligats per les quatre potes a canyes de bambú porcs i més porcs, exposant-los davant d’on seien els Tomakaka, en demostració del poder de la família. Els crits dels animals posaven la pell de gallina.

Eren les dotze del matí, moment en que es considera que la persona és morta i per tant s’ha de canviar la posició del seu cos, ara mirant cap al sud. També és el moment en què s’ha d’honrar el mort, sacrificant tots els porcs i búfals dels que es disposi. Alguns homes es van començar a endur els porcs, ja que el seu sacrifici té lloc al backstage, i d’immediat es va posar en el seu lloc un búfal, lligat per la pota a una corda subjecte a tres pals clavats al terra.

Veure l’escena més desagradable de les nostres vides era imminent. Sembla mentida que una bèstia d’aquestes dimensions, considerada la propietat més valiosa dels Toraja per la seva resistència i força, sigui, a escassos segons de morir, la més mansa de tot el regne animal. Ni un crit, ni un moviment brusc per intentar fugir; tansols un rajolí d’orina que delata la seva enorme por. Un home subjecte un ganivet a la mà, mira al búfal fixament, i en un únic i decisiu moviment li fa un tall al coll. La sang brolla com una font, la bèstia comença a trontollar, la seva mirada es perd en l’infinit. Cinc minuts. Cinc minuts que ens semblen una eternitat. Cap de nosaltres és capaç d’articular ni mitja paraula.

El que segueix no és sinó la continuació d’una esgarrifant seqüència d’imatges. Amb delicadesa, quatre homes comencen a extreure-li la pell d’una sola peça. Tot seguit, l’obren i el buiden, tant de carn i òrgans com de l’enorme quantitat d’excrements que l’animal guardava als budells. Per acabar, li tallen el cap i n’extreuen les banyes. Aquell dia, per sort, només en vam veure un, però l’endemà, quan vam tornar pel nostre compte fent honors a l’invitació de Mama Pemi, la neboda del difunt, en van ser tres, un darrera l’altre.

Quan vam recuperar una mica l’alè vam aventurar-nos a veure què passava en la part més allunyada de l’escenari principal. Cadascún dels porcs que feia una estona havien estat exposats davant dels Tomaka, ara estaven sent sacrificats, buidats i posats a les brases. De sobte semblava que només existissin dos colors: el verd del bambú i el vermell de la sang. Les dones estaven enfeinades preparant cafè i te per tots els convidats i els homes introduint una mescla de carn, sang i herba dins dels troncs del bambú per a cuinar-ho posteriorment.

Per acabar de posar els nostres sentits a prova, amb l’estómag completament tancat, no vam poder fer un lleig als oferiments dels familiars i vam haver de menjar (amb la mà dreta, tal i com ho fan ells) el que ens van posar a la taula.

L’endemà del sacrifici dels búfals i els porcs és el dia en que la família mostra el seu dolor per la pèrdua de l’ésser estimat i la cerimònia pren un altre caire. El funeral acaba quan els assistents, fent una processó, traslladen el mort per tal d’enterrar-lo, i destrueixen el poblat provisional que havia estat construït per l’ocasió.

Quan una persona mor es pot enterrar de diverses maneres. En el cas dels bebés, el cos es diposita dins un taüt, que a la vegada s’introdueix en el tronc d’un arbre. Per la resta, hi ha cinc alternatives: dalt de tot d’un turó, penjant el fèretre d’un penya-segat a uns quants metres d’altura, enterrant-lo a terra i clavant un menhir en el seu lloc, introduint-lo dins d’una immensa roca, construint un mausoleu, o bé dipositant-lo dins d’una cova. En tots els casos els familiars visiten el difunt periòdicament per portar-li coses que pugui necessitar, principalment cigarretes. A més, s’encarrega la construcció d’un tau-tau, un ninot de fusta i roba a imatge i semblança de la persona perduda, que se situarà juntament amb els altres en un forat a la roca en el penya-segat.

Tota la regió està repleta de cementiris de tots tipus, però els de les coves són especialment esgarrifosos. Molts dels taüts s’han podrit i, al trencar-se, tots els ossos han quedat escampats pel terra. Les calaveres estàn amuntegades de cinc en cinc. Al entrar en una d’aquestes coves amb un fanalet a la mà semblava que fóssim realment dins d’una pel·lícula d’Indiana Jones!!

Però en aquesta bonica part de Sulawesi també hi ha altres coses per veure. Els paissatges són d’una bellesa absoluta, on el vermell de les peculiars teulades de les cases tradicionals Tongkonan destaca per damunt del verd dels arrossars i les frondoses muntanyes. La teulada d’aquestes cases sempre està orientada cap al nord (el que simbolitza la vida, pels Toraja) i respecte la seva forma, hi ha dues hipòtesis: la primera senyala els orígens mariners dels avantpassats d’aquest poble, mentres que la segona es decanta per la seva similitut amb les banyes del búfal. Els motius decoratius, els graons de l’escala i el nombre de banyes de búfal que hi ha clavades a la façana demostren la posició de la família, i en elles només s’hi emmagatzema arròs.

Aquesta setmana per Sulawesi ha estat el perfecte final de la nostra estada per Indonèsia, país que ens ha captivat per la seva diversitat cultural i al que de ben segur tornarem! Sortint de la ruta turística, sovint erem nosaltres l’atracció. Els nens reien mentres corrien avergonyits quan els saludàvem i els adults ens fotografiaven al·lucinats de veure extrangers. L’enorme amabilitat de la gent ens ha permès endinsar-nos de ple en la seva cultura; tant que fins i tot una tarda vam poder assistir a una baralla clandestina de galls en el bosc!!!!

Òbviament, tot ha sigut tremendament més divertit amb la companyia de la Gaby i el Marcial. Ha sigut realment un plaer, nasi putihs!!!!!! A veure si ens tornem a creuar més endavant!!

La propera destinació és Tailàndia, ja us anirem informant de com ens va!!

Molts petons i abraçades!

Advertència: tot i que ens hem estat de posar les fotos més sanguinolentes i desagradables, encara n’hi ha alguna en l’àlbum de Tana Toraja que pot ferir sensibilitats.

ALBUM DE FOTOS

17 comentarios en “Tana Toraja – Sulawesi

  1. Estic segur de que si anàveu a Sulawesi us agradaría. Noslatres vam tenir una experiència irrepetible, visquent també un d’aquests funerals tan rituals. Encara recordo la escena de la matança del cinc búfals. Els joves de la familia surten a veure qui és més eficaç en l’acció del “deguelle”
    Com tot a Indonèsia, el tracte amb la gent es molt gratificant independenment de l’extranyes que ens son algunes de les seves costums.

    Espero que també disfruteu molt per Thailandia i els propers països que visitareu. Nosaltres encara no hi hem estat i tinc molt d’interés en que m’expliqueu conm son i com és la seva gent.
    Molts petons

    1. Sí, papà, la veritat és que aquesta setmana ens quedarà ben grabada als records per sempre!!
      Ara som a l’aeroport de Bali, que en una hora surt el nostre vol cap a Bangkok!!! Ja tenim l’hostal per unes tres nits a propet de les embaixades (hem de gestionar un parell o tres de visats) i tindrem wifi gratis, així que aviam si us enganxo per l’skype i parlem tots.
      Un petonàs!!

  2. Qué bueno!! Yo pensaba que lo del matapuerco o matacerdo era tipical Spanish y veo que no. Entiendo que luego les echariais una mano para hacer las longanizas y morcillas, no?

    Me han gustado mucho las fotos de este viaje.

    Cuidaros

    1. Sí, nos hicimos un par de morcillicas y un chorizo de cantimpalo que les dejamos para que degustaran la tipical spanish sosich!!!!
      Ya lo sabía yo que todo lo que sea matanzas y cuernos a ti te encantan mamón!!!
      Con las fotos se hace lo que se puede…
      Un besazo!!!!!

  3. Neeeeens, tinc un problema molt gran!! Heu de tornar JA!!! Es que llegint els vostres posts i veient les vostres fotos m’està entrant una enveja que cada cop es menys sana!!! Em sembla que us estic començant a agafar mania i no vuuuuuull!!!!!! jeje.

    Sembla tot suuuuuper interessant!! Sort que sou uns freaks i us aneu apuntant els allotjaments i llocs que aneu visitant no!? Quan torneu (per què.. penseu tornar algun dia, oi?) podeu posar una agencia de viatges o si més no un servei d’assessorament en tursime alternatiu…

    Bé, us envio un petó moooolt i molt fort!!! Seguiu així de guapos i feliços!!!!!!!

    1. Psssssssss, tuuuuu, monstre!!! no no ens odiïs!!!! que no ho fem volent!! jajajjaja
      Si tens ganes de saber què estem vivint, ja saps!!! Indonèsia és un país barat i preciós, així que no tens excusa. Agost és quan fa més bon temps per visitar (dry season).
      Sí sí, tranqui que jo tinc un diari que vaig escribint cada dia, on escric tot el que ens passa i els llocs on dormim, i si molen o no…
      Un petonàs per tu també de part dels dos!!!!! ens estem bebent una Tiger beer a la teva salut, que acabem d’arribar al hostel de Bangkok 🙂

      1. Vale vale, no us odio….
        Lo de Indonesia et prenc la paraula!!! La veritat es que els últims posts de la zona aquesta m’estant picant molt. No se si serà així però tinc la sensació que ha de ser dels pocs llocs que deuen quedar al món on tot es taaaant sumament diferent al que estem acostumats aquí, no? Es el que te la globalització, que cada cop te n’has d’anar més lluny per veure coses noves… jeje.

        I la foto de la Tiger Beer que us heu pres a la meva salut espero veure-la a la nova secció birrera, que l’he estat repassant i encara us falta. jeje.
        Muas!

    1. jajajajjaja Sí, la veritat és que el nom se l’han currat!!!
      m’agrada que t’agradi la crònica 🙂 m’estic tornant una enciclopèdia amb potes!! si tornés a néixer ja no us preguntaria si Europa està dins d’Espanya!!! jajaja
      petonets!!

  4. Ostres qué gore!!!! M’ha encantat!!! Deu ser bastant impressionant veure aquests tipus d’events!!! Com mola! Aquí la matança del porc és un joc de nens!!

    Tot i que he de dir que lo que més m’ha impressionat ha sigut la decissió de per DOS EURIS agafar un air suspension o no… Espectacular! jejeje!

    Me n’alegro moooooooolt que seguiu taaaaaaaaaaaaan be i, sobretot, VIUS…. Perque jo crec que no ho estaria ja!!! jejeje! Perque no he llegit en cap moment la paraula GIN&TONIC… No ho entenc jejeje

    Petonets i Abraçades!

    1. Pedrousssssss!!!! M’encanta que t’hagi encantat!!!! Va ser durillo, però eh… Ja saps que jo no sóc de Gin&tonic… anem fent amb les birres, que a cada lloc són diferents i totes boníssimes!!!
      Has vist les fotos fins al final???? perquè m’extranya molt que no hagis dit res eh…… O t’has cansat ja de patir i t’has canviat de bàndol?????
      Com està la cosa per allà??? revuelta???
      Mil petonetssssss!!!

      1. Ostraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaas!!!!!!!!! Si vols que et digui la veritat, quan es van acabar les fotos de la sang les he deixat; he pensat, la segona part un altra moment de break!!!! I ara l’he vist!! Espero que fent la foto us hagueu enrecordat de mi!!! Yuuuuuuuuuupi!!! Jo no canviaré de bàndol mai!!!!!! I ho saps…

        Per aquí com sempre… Un Drama!!!!! Amb ganes de poder explicar novetats!!!!!! 😉

        Un petonet i A DISFRUTAR!!!

      2. Òbviament aquesta foto anava dedicada (en silenci) a tu i a un altre amic també periquito… No hi ha gaire més gent patidora de mena, entre les nostres amistats!! jajajaj
        Això, això, aviam si m’expliqueu novetats TOTS els que esteu “endramats”… que ja toca!!!!
        Mil petonarros!

  5. ¿Qué tal os va? Pregunta tonta donde las haya, pues por vuestras descripciones de los momentos que estais pasando y de los lugares visitados, así como las fotografías que colgais lo estais pasando bomba, espero que continueis así, aunque considero que equivocasteis la carrera y por supuesto la profesión ya que deberíais ser reporteros o corresponsales de alguna revista que tratara sobre el buen vivir y el saber estar en cualquier situación.
    Bien no me hago más pesado, hasta la próxima que no se cuando será.
    Un abrazo.

    1. Tranquilo hombre que ya está moderado!!!!! no te pongas nervioso!!!
      La verdad es que no te creas, lo que ponemos en el blog es todo mentira! Esto de viajar es muy duro, mucho autobús, mucho polvo, mucho timador, comes mal!!!! Nos queremos volver ya para casa… jajajajjajaj al igual!!!!
      Me ha gustado la idea de los reporteros, aún no lo tenemos claro pero algo así haremos cuando volvamos a casa!
      Un beso!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s