El nord de Laos

Grans avingudes, zones ajardinades, cases d’un marcat estil colonial, amples voreres amb fileres d’arbres, parcs farcits d’estàtues i fonts, immensos edificis administratius… L’únic que semblava desentonar en aquell bonic decorat de la Provença Francesa era el túk-túk en el que anàvem pujats.

-Però espera, portem 10 minuts de trajecte i no hem sentit ni un sol clàxon? No hem estat a punt d’atropellar a cap vianant? Estem respectant els semàfors? Potser tot això no és un decorat…

Mai haguéssim pensat que la capital d’un país asiàtic pogués transmetre aquella serenitat.

Un cop havent esborrat la idea preconcebuda que en teniem, però, la fàcil Vientiane ens va seduir ràpidament…

El fet que el centre urbà sigui diminut, poc transitat i d’amples carrers plans, ens va permetre explorar tranquilament els temples, monuments i museus d’interès en bicicleta; però del que realment vam gaudir va ser de l’amplíssima oferta gastronòmica. Una mica tips ja de l’arròs i els fideus, vam oblidar-nos per un parell de dies del pressupost establert i vam permetre’ns el luxe d’esmorzar croissants, cafés au lait i tartaletes de fruita, i sopar relaxadament en íntims i acollidors restaurants de cuina occidental.

I quan va ser hora de deixar les comoditats de Vientiane vam pujar una mica cap al nord, fins a Vang Vieng, un petit poble de muntanya que atrau al turisme per dos motius força diferents. El primer, i pel que nosaltres hi vam voler passar, és l’espectacularitat del paisatge del que està envoltat: altíssims i frondosos penya-segats i el riu Nam Song serpentejant-los. Realment un regal per la vista. La segona raó, i potser la més popular, és que en els darrers anys s’ha convertit en la destinació de festa més important del país, gràcies a la pràctica del “tubbing” (descendre 4 km de riu amb un flotador gegant, fent parades a les diferents raves que hi ha muntades a les vores).

En el bus de camí vam conèixer una parella d’amics de Madrid que tampoc els interessava massa la vessant fiestera del poble, així que un cop allà, tots quatre vam buscar un hotel que estigués prou allunyat de tot el merder i vam anar a explorar l’entorn, sota un cel força amenaçador. Vam anar a dormir amb la idea de que l’endemà agafariem un parell de motos per perdre’ns per algunes de les coves dels voltants, però al llevar-nos vam canviar els plans ràpidament. Havia estat plovent moltíssim tota la nit, i seguiria plovent encara un parell més de dies segons la previsió, pel que activitats com fer l’excursió en moto o kayak pel riu quedaven descartades. Ens quedava l’opció de passar-nos tot el dia estirats ens els coixins d’un dels molts bars del poble, veient temporada rere temporada de Los Simpson, Friends o Padre de familia, envoltats de resacosos en estat catatònic, esperant a que millorés l’estat del cel…

En mitja hora haviem recollit els bàrtols i estàvem de camí a Luang Prabang, ciutat de la que tothom ens havia explicat maravelles.

Tal i com ens havia passat amb Vientiane, aquesta ciutat també ens va trencar els esquemes. Protegida per la Unesco des de 1995, Luang Prabang és una destinació per oblidar-se de les presses i gaudir de la quotidianitat. El centre històric està situat en la península formada entre els rius Mekong i Nam Khan i format per tranquils carrerons amb cases colonials de façanes farcides de flors, botigues d’artesania del país decorades amb un gust exquisit i bonics temples d’un mercat estil únic local amagats entre enormes palmeres.

Novament, ens vam deixar perdre pels seus carrers, refugiant-nos sovint de l’incesant pluja que ens ha anat perseguit des de Vang Vieng en algunes de les cafeteries i restaurants d’aire parisí, sentint per primera vegada des que vam estar a New Zealand el fred a les galtes. I tot passejant ens vam creuar amb una cara coneguda! La de la Marta Santamarina, ex-Deloitte, que també va decidir marxar a voltar món i amb qui vam estar sopant i prenent algo per posar-nos al dia i intercanviar experiències.

Però no voliem marxar de Luang Prabang sense viure el que segons haviem sentit era una experiència mística: llevar-se encara de matinada per observar els monjos desfilant silenciosament pels carrers recollint l’arròs que els fidels els entreguen cada dia al trenc de l’alba com a mostra de la seva fe. Mai a la nostra vida haviem sentit tanta vergonya de ser turistes. Haviem llegit que hi ha molta gent que no té cap respecte per aquest ritual, però nosaltres, asseguts sols tranquilament en un banc a la vorera del davant a les afores del centre i estirant el zoom al màxim per no apropar-nos, pensàvem que era una exageració. Al tornar cap al centre ens vam adonar que l’imbecilitat humana no té limits. Devia d’haver arribat l’Angelina Jolie a la ciutat i nosaltres erem els únics que no ens haviem assabentat! Desenes de turistes estaven disparant posseïts directament a les cares del monjos, enlluarnant-los amb els flaixos, dificultant la processó, possant en grup davant i fins tot fent-los aturar per a aconseguir la millor foto. Això qui no va traspassar els límits de la sensatesa, col·locant-se un mocador als hombros com fan els creients, seient a la vorera (sobre una catifa que els hi han preparat prèviament, no vagi a ser que es taquin) i donant arròs als monjos, mentres el guia els fa un book complet per a que tornin a casa ben cofois d’haver tingut una experiència religiosa!!! Vam trigar una bona estona a recuperar-nos del xoc…

Laos ha estat l’últim dels països del seu voltant en obrir-se al turisme, però en els últims anys ho està fent amb molta rapidesa, i en especial la zona per la que hem estat. De fet, hem llegit que a Luang Prabang s’obre de promig una guesthouse cada 18 dies!! Hem decidit, per tant, fer via cap al sud a veure si li trobem una mica l’essència al país!!

Molts petons a tothom!!!

ALBUM DE FOTOS

5 comentarios en “El nord de Laos

  1. Òndia, què bonic !! Sembla tot molt net i ordenat. Pobres monjos, han de tenir la paciència d’un ídem amb els guiris assetjant los amb les càmeres. Curiosa la influència colonial francesa. Fa gràcia veure tants Citroën C11 en bon estat. Sabeu que el C11, aparegut als voltants de la segona guerra mundial era conegut per “Traction Avant”, ja que va ser el primer vehicle amb tracció davantera de la història?
    Les fotos, com sempre, meravelloses. Me’n alegro que pugueu gaudir de la “haute cuisine” francesa, encara que sigui moderadament, ja us devia de venir de gust recordar gustos i olors occidentals!
    Se’n parla per Laos de que els dictadors birmans estan alleugerint la pressió sobre el país?
    Un fort petó.

    1. Sí que és bonic, sí, papà!! mai haguéssim pensat que Laos tindria ciutats així d’afrancesades!!
      No estem gaire orgullosos d’aquesta tungada de fotos, perquè plovia tot el dia i la llum era fatal…
      No hem sentit res de Myanmar, però tal i com vam veure el país, deu ser tot una farça i no canviarà res… El nou president és ex-militar i els vint-i-pico ministres també, així que pots comptar… A més hi ha una Junta Suprema formada pels mateixos de la Junta Militar d’ara (els dictadors).
      Marxem un moto uns dies a veure cascades i coves!!!
      Petonets per tots!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s