Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon

El Barça ens va donar el comiat que Cambodja es mereixia! I l’endemà de la victòria, havent dormit només tres hores per a poder veure el partit a les tantes de la matinada, vam creuar la frontera amb Vietnam.

No van caldre més de 5 minuts per adonar-nos de que estàvem entrant en un país força més civilitzat i ric que els seus veïns. Recordàvem la frontera entre Laos i Cambodja, on els agents que no estaven cobrant als turistes un “stamp fee” tret de la màniga dins d’un antic vagó de tren reconvertit en finestreta, estaven jugant a la petanca. Allò no tenia res a veure, i de manera ràpida i eficient vam tornar a pujar al bus que ens va dur fins a Ho Chi Minh.

Estàvem totalment descol·locats. Centenars de banderes amb la falç i el martell omplien els carrers on s’alçaven nous edificis d’oficines i botigues de disseny. Realment allò era un país comunista?

Saigon, tal i com es conexia la ciutat fins que al 1975 el govern de Hanoi li va canviar per HCM, va ser la capital de la Cochinchina (part sud de Vietnam durant l’època colonial francesa, que va tenir lloc entre 1883 i 1954) i més tard la capital de la República de Vietnam durant 20 anys. Aquest important paper en el passat del país fa que, tot i no tenir atraccions enlluernadores a simple vista, sigui un a ciutat que rebossa història i encant, a més d’una autenticitat que ens ha captivat.

La ciutat de Saigon té més de 7 milions d’habitants i 4,5 milions de motos, pel que creuar el carrer es converteix en una qüestió de vida o mort. Els carrers són plens de vida i el fet que tothom visqui de portes enfora els converteix en perfectes escenaris on gaudir de la quotidianitat.

Tot passejant per amples avingudes i perdent-nos per carrerons laberíntics, hem visitat esglésies catòliques, llocs d’interès històric i caòtics mercats. Però al que més temps hem dedicat és als museus (què repel·lents no??). Caminar per les diverses sales del Reunification Palace, on el temps es va aturar el 1975, va ser força interessant. El 30 d’abril d’aquell any, els tancs de l’exèrcit comunista van arribar a les portes de l’edifici, fins aleshores conegut com a Independence Palace o Presidential Palace, finalitzant, amb la Caiguda de Saigon, la Guerra de Vietnam. El palau va ser construït al 1966 per encàrrec del President de la meitat sud del país, després de que les seves pròpies tropes bombardegessin l’edifici original, conegut com a Norodom Palace, en un intent fallit de matar-lo (ho van aconseguir un any més tard, pel que el pobre Ngo Dinh Diem no va arribar a veure mai la seva nova residència). Tant les cambres privades com les sales de recepció i els centres de comunicació conserven la decoració i mobiliari original, el que permet al visitant posar-se totalment en situació.

La visita al War Remnants Museum va ser molt més dura. Aquest museu documenta (d’una manera poc neutral, tot sigui dit de pas) les atrocitats dutes a terme per l’exèrcit americà durant 17 anys. En ell es poden veure diverses armes, artilleria, bombes, tancs i avions militars usats durant el conflicte, a més de fotografies tant de les manifestacions mundials en contra de la guerra com dels reporters a ambdues bandes. L’exposició on es mostren retrats de gent nascuda amb deformitats com a conseqüència de l’ús d’herbicides químics (Agent Taronja) per part de l’exèrcit americà, però, ens va deixar horroritzats.

I no podiem marxar de HCM sense posar-nos per un moment a la pell dels Viet Cong (Charlies), visitant el túnels de Cu Chi, una xarxa de 250 km construïda pels comunistes que els va permetre controlar de prop les tropes nordamericanes establertes als voltants de la capital del sud. Amb les interessants explicacions d’un excombatent hem pogut entendre com s’organitzaven per no ser descoberts i quines estratègies seguien per debilitar a poc a poc l’enemic. Finalment, hem entrat en una secció dels túnels oberta als visitants. Tan sols hem recorregut 40 metres en ziga-zaga per un passadís d’1,2 metres d’alçada i 80 cm d’amplada i ja n’hem tingut més que suficient. Realment ens ha fascinat com aquesta gent va poder suportar mesos sota terra, patint constants bombardejos, la pèrdua de 10.000 camarades i la tremenda claustrofòbia.

Però, sincerament, encara entenem menys com hi ha gent, que després de veure tot això, paga per disparar AK 47’s, M16’s, entre d’altres. Al menys, aquí a Vietnam, tenen la decència de no posar una vaca com a diana, tal i com es fa a Cambodja!

ALBUM DE FOTOS

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s