Minority Report

Nota: Sabem que és un post molt llarg, però per a nosaltres aquests han estat uns dies molt especials i ho volem compartir amb vosaltres!

“Vigileu sempre el que teniu davant, i assumiu que faran la més gran de les tonteries, perquè la faran.”

Amb aquestes paraules ens acomiadava el Danny, un londinenc que viu desde fa 12 anys a Vietnam i que ens havia llogat la moto amb la que ens perdriem per les regions més septentrionals de Vietnam durant una setmana. Però la primera aventura era aconseguir sortir del caos de Hanoi amb vida!!

Se’ns fa molt difícil posar per escrit el que hem viscut aquests dies, i és que sens dubte ha estat una de les millors i més intenses experiències des que vam començar el viatge!! Només una hora després de deixar enrera la capital el paisatge ja era espectacular, i aquesta espectacularitat ens ha acompanyat fins al final de l’aventura.

La imatge que nosaltres teniem al cap sobre Vietnam eren arrossars infinits, i n’hem vist, però el que no ens esperàvem era trobar-nos amb la majestuositat dels massissos de les Hoang Lien Mountains!! Hem passat hores i hores atravessant cordilleres que s’obrien per donar pas a boniques valls on trobàvem petits pobles habitats per tot tipus de minories ètniques, que amb els seus llempants vestits tradicionals esquitxaven de color el boscós paisatge! Hi havia moments dalt la moto en que ens feien mal les mandíbules de somriure durant tanta estona, i és que no només estàvem en un lloc preciós, sinó que a més, teniem el privilegi de tenir-lo només per a nosaltres, i és que en quatre dies, fins arribar a Sapa, no ens vam creuar amb un sol turista!

Aquest és el nostre “Minority Report” sobre la nostra aventura:

Etapa 1: Hanoi – Moc Chau

  • Aconseguim sortir de Hanoi seguint els consells del Danny i agafar l’autopista fins a Hoa Binh, no sense tenir alguns ensurts com trobar-se altres vehicles en contra direcció per l’autopista de tres carrils.
  • Fem una parada tècnica per estirar les cames, i com que no tenim gaire clar com seran els següents pobles, tot i ser les 12 del migdia, dinem. Som el centre d’atenció d’un petit restaurant portat per una encantadora família que ens prepara un Pho Bo (sopa de fideus amb trossos de vedella).
  • Havent dinat deixem enrera el paisatge urbà per trobar-ne un cada vegada més verd i frondós. Les vistes des de la carretera sobre la vall en la que es troba el poble de Mai Chau són espectaculars!
  • Veiem les primeres persones de minories ètniques entre els camps de cultiu.
  • Per ser el primer dia, ja està prou bé, així que al arribar a Moc Chau decidim fer-hi nit, tot i que als autors de la nostra guia no els hi sembli la millor de les idees, dient “en cas de que et quedis atrapat a Moc Chau, hi ha un hotel de fiar”. Resulta que l’hotel en qüestió és una merda a més de car, i ens costa Déu i ajuda trobar-ne un altre igual de merdós però més barat on el fet de que siguem turistes els fa posar vermells.
  • Tot i ser les sis de la tarda estem afamats, així que decidim entrar en un restaurant on veiem que hi ha força gent local menjant diverses coses a la brasa. Fem l’elecció de les nostres vides, ja que ens espera una nit d’aquelles que ens quedarà gravada per sempre en la memòria! Demanem un ànec sencer pels dos i unes cerveses, asseguts en un raconet sota l’atenta mirada de la resta de clients i no passa gaire estona fins que alguns s’animen a venir a parlar amb nosaltres, òbviament en vietnamita. Al cap de res entra un altre grup, que s’asseu a una taula de nosaltres, mentres comenten divertits la nostra presència. No sabem com, però en cinc minuts ja han fet treure la taula que hi ha entre ells i nosaltres i ens comencen a convidar, primer a xupitos de vi d’arròs (una beguda semblant al sake, d’alta graduació) i després a menjar i tabac! Ens reomplen el gotet cada dos per tres, i tota la taula s’aixeca per brindar, amb la posterior encaixada de mans reglamentària amb tots els membres de la taula. Les converses són cada vegada més absurdes, no només per l’efecte de l’alcohol, sinó perquè s’empenyen a parlar-nos en un idioma que no entenem. Optem per respondre o bé amb mímica o bé en català, el que provoca el riure de tots! Hi ha dues qüestions que els generen especial curiositat: si realment ens quedem a dormir a Moc Chau (devem ser els primers a l’històra) i si estem casats (al que responem que desde fa un any per deixar-los tranquils). Finalment ens acomiadem entre riures, encaixades de mà, brindis i desitjos de bona sort!! Anem a dormir amb una gran sensació de felicitat!
Etapa 2: Moc Chau – Tuan Giao
  • El primer dia de ruta ha deixat el llistó molt alt, així que ens llevem d’hora per seguir fent camí aviam què ens depara sota un cel força amenaçador!
  • De seguida estem immersos de nou en un paisatge impressionant, difícil de mostrar en fotografies i encara més de descriure, ja que estem envoltats, 360º, d’immenses munyanyes.
  • Rebem un bombardeig constant d’imatges de gran intensitat: dones de l’ètnia Red Dzao enmig d’arrossars d’un verd rabiós, mirades de curiositat, nens de l’ètnia Muong pujats dalt d’un búfal albí, esllaviçaments que deixen la carretera feta un poema, dones de l’ètnia Black Thai pescant crancs de riu, mirades d’il·lusió, tot un poble de celebració amb els seus millors vestits fent bocins un búfal, nenes de l’ètnia Green H’mong collint plantes medicinals pels prats, pagesos de diverses ètnies treballant els cultius dels vessants de les muntanyes, mirades de disgust, homes transportant diferents parts d’un búfal esquarterat en vàries motos, dones de l’ètnia White H’mong treballant a les plantacions de te…
  • La reacció de la gent amb la que ens anem creuant és molt variable, i mentres hi ha vegades que no ens volen atendre en una gasolinera per por a no entendre’ns, d’altres ens posen dues cadires per a que seiem amb ells una estona tot i no poder intercanviar ni mitja paraula. De tant en tant ens atrevim a demanar si podem fer una foto a algú que ens ha somrigut i sovint ens trobem un no per resposta… Però això no fa més que animar-nos, ja que significa que no estan acostumats al turisme!
  • Decidim dinar a Son La, un poble en el que sembla que hi ha d’haver algun restaurant. Seiem i esperem a que ens portin el que vulguin ja que no hi ha carta i òbviament ningú entén l’anglès. Decidim omplir-nos l’estómac amb arròs blanc, l’únic plat comestible dels cinc que ens porten!
  • Després de 7 hores sobre la moto, a estones sota la pluja i creuant bancs de boira, arribem a Tuan Giao, un poble al que, segons la guia, no hi fa nit ningú, i no ho entenem, ja que podria semblar Port Aventura pel fet que el 95% dels habitants porten els seus vestits tradicionals, cadascún de la seva respectiva ètnia, però som els únics estrangers.
  • Al poble hi ha dos hotels, i en un d’ells, al veure que som turistes no ens volen donar habitació (?¿), així que acabem en una espècie d’hotel de la por, en un edifici immens que és alhora l’oficina de correus i un cibercafè, on com l’anterior nit, som els únics hostes!
  • Passegem pel carrer principal del poble sota l’atenta mirada dels seus habitants i acabem fent una cervesa amb vàries dones en una de les terrassetes!
Etapa 3: Tuan Giao – Lai Chau
  • Al cap de res de sortir de Tuan Giao ens trobem un encreuament i preguntem per “Lai Chau”, sabent que aquest nom ens portarà problemes… Resulta que el govern vietnamita no té gaires llums i fa coses sense massa sentit! El nom actual del poble pel que nosaltres preguntem és “Muong Lay”, però aquest és el nom que li van donar a Lai Chau quan van decidir que el poble quedaria innundat cap al 2012 per una presa que s’està construint molt a la vora. I per acabar-ho de fer bé, a un poble petitíssim que tota la vida s’havia dit Tam Duong, li van posar el nom de “Lai Chau” al atorgar-li l’estatus de capital de província (província que, per acabar d’embolicar la troca, també es diu Lai Chau).
  • La nostra idea és anar a dinar a l’antic Lai Chau i a dormir al nou Lai Chau, però cada vegada que trobem un encreuament (per suposat que no hi ha cap senyal o indicació) i preguntem a la gent que hi ha pel voltant presenciem un debat, ja que si un ens diu per l’esquerra, l’altre diu que és millor la dreta… Acabem pensant que tots els camins porten a Lai Chau i resem per a que tard o d’hora arribem a algún o l’altre!
  • Cada cop estem més perduts i costa més de trobar algun poble, però el paissatge és bestial i no ens fa res. Assumim que no podrem dinar i que en cas extrem haurem de demanar a algú que ens aculli en una de les seves cases de fang i palla. Qualsevol tipus de preocupació es dissipa en trobar-nos a una encantadora iaieta vestida amb la seva vestimenta tradicional que en veure’ns passar amb la moto s’apropa a nosaltres. Ens costa molt explicar el motiu, però és un moment molt entranyable, i al marxar ens acomiadem d’ella amb llàgrimes als ulls!
  • Trobem un home força espavilat que a més de dir-nos la correcta direcció ens mostra sis dits de la mà. Perfecte! Podem ser super optimistes i pensar que queden 6km per un dels dos Lai Chau’s, o bé més pessimistes i creure que trobarem un nou desviament a 60km. El que no contemplem és que encara ens quedin 6 hores de camí sota una pluja infernal!! Com a mínim, hem arribat al nou Lai Chau després de 9 hores sobre la moto!!
  • Si el que ha fet el govern amb el canvi de noms dels pobles ens deixa una mica confusos, al arribar al nou Lai Chau acabem d’estar-ho del tot. Un poble on tota la vida hi hagut quatre cases ara té una carretera de 8 carrils (completament buida) i un munt d’edificis guvernamentals immensos que desentonen estrepitosament amb l’entorn!
  • Trobem un hotel tan espantós com la resta de dies i un restaurant que no recomanariem ni al nostre pitjor enemic!
Etapa 4: Lai Chau – Sapa
  • Plou amb força quan ens llevem, així que deixem passar una estona per veure si afluixa, sense cap èxit!
  • El paisatge segueix sent preciós, però la pluja i també la boira ens dificulten la visibilitat, i no podem fer cap foto.
  • Cada vegada fa més fred, l’estreta carretera de pedres s’enfila muntanya amunt i la boira es fa més i més densa. Ens estem apropant al Tram Ton Pass, que, a 1.900 metres, és el pas de muntanya més alt de Vietnam!
  • Tenim la mirada fixa a la carretera ja que no som capaços de veure res més enllà de quatre metres i, tot i que ens creuem amb pocs vehícles, cap duu les llums enceses, el que posa més emoció a l’assumpte!
  • Només creuar el pas trobem una millora important de l’estat de la carretera, es nota que ens estem apropant a Sapa, poble on es concentra tot el turisme de les regions del nord del país.
  • Al arribar a Sapa ens quedem perplexos! Tota l’autenticitat de la que hem pogut gaudir els anteriors dies s’esvaeix en un moment i l’immediata sensació és de voler fugir corrents! Només aturar la moto un grup de dones H’mong s’apropa per intentar vendre’ns tot tipus de souvenirs. Recordem totes les que ens hem trobat pel camí a les que la nostra presència els ha extranyat i fins i tot incomodat i ens entristeix pensar que el que estem veient no és res més que un tipus de prostitució, no del cos, sinó de la seva cultura…
  • Obrint-nos pas entre grups de turistes perseguits per la mafia H’mong (hem arribat a veure com una d’elles escopia sobre la jaqueta d’una noia quan aquesta li donava l’esquena negant-se a comprar-li res) ens és més fàcil que mai trobar allotjament, ja que pràcticament la totalitat dels edificis del centre del poble són hotels, restaurants, agències i botigues de souvenirs.
  • Agraïm, però, que per un dia ens poguem entendre en anglès allà on anem i aprofitem l’oferta de menjar occidental per gaudir una mica!
  • L’endemà segueix plovent amb una intensitat bestial i la boira cobreix per complet el poble, pel que per prudència, tot i que a contracor, decidim quedar-nos un dia parats a Sapa.
Etapa 5: Sapa – Bac Ha
  • El sisè dia de ruta ens rep amb un cel completament blau, i decidim retrocedir uns quilòmetres per gaudir de les vistes que ens haviem perdut per culpa de la boira. Des del Tram Ton Pass admirem la grandesa de la vall que s’extén als nostres peus, però també el Fansipan, la muntanya més alta de Vietnam (3.143 m) que s’alça majestuós sobre els nostres caps!
  • És hora de continuar l’aventura, així que tornem a creuar Sapa i ens dirigim cap al nordest. Quin plaer tornar a perdre’ns en la immensitat del paisatge!
  • Precioses terrasses d’arròs ens acompanyen tot el camí fins arribar a Bac Ha, un poblet molt tranquil on podem veure novament gent pertanyent a minories ètniques en les seves activitats quotidianes sense ser perseguits per ningú.
Etapa 6: Bac Ha – Lao Cai
  • Ens llevem a les sis del matí amb l’objectiu d’anar al mercat setmanal que se celebra cada dimecres a Cao Son, punt de trobada de diverses ètnies de la regió. Aquest poble no apareix a la nostra guia i ningú a qui li hem preguntat per Bac Ha ens sap dir quina és la millor manera per arribar-hi i quant es triga, així que no les tenim totes!
  • La cara dels pagesos al veure’ns passar a aquelles hores pels camins de sorra és tot un poema!
  • La carretera cada cop està en pitjor estat i hi ha trams pels que ens costa suor i llàgrimes fer-hi passar la moto per la gran quantitat de fang que hi ha! Fins que arriba un moment en que veiem impossible seguir endevant i hem de retrocedir, deixant córrer la idea del mercat. Ho haviem d’intentar!
  • A les quatre de la tarda hem de ser a Lao Cai per comprar els billets del tren que durant la nit ens retornarà (a nosaltres i la moto) a Hanoi, però com que encara tenim set hores decidim aprofitar-les al màxim i seguir-nos perdent per les muntanyes!
  • I vaja si ho aconseguim! Seguint la carretera que s’enfila cap al nord des de Bac Ha arribem fins la zona fronterera amb Xina entre imponents congosts i cases aïllades que ens brinden un gran comiat!
Aquí, hi tornarem!!!!

2 comentarios en “Minority Report

  1. m’encanta!!!!!!

    a bac ha va ser el primer lloc on vaig veure la compra-venta de gossets… i no com a animals de companyia, ja m’entens… 😦 que seguiu passant-ho així de bé!!! muas!

  2. Hola chicos!!

    Como estan?? Soy Emiliano de Argentina, nos conocimos en Ulan Bator, en el hostal, cuando ustedes volvian del Gobi Tour. Estamos en Hanoi ahora mismo y planeando un poco como hacer nuestra recorrida, mientras leemos de como lo hicieron ustedes. Queremos ir a Sapa en moto, no se si por la misma cantidad de dias que ustedes, pero algo similar. Nos podrian pasar el contacto del ingles a quien le alquilaron la moto?? Creo que es bueno en eso tener a alguien en quien se pueda confiar….

    Bueno, esperamos que anden bien y nos puedan ayudar un poquito con eso. Un abrazo grande!!

    Emi y Vale

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s