Varanasi

Tot i venir d’un país que és força lluny de merèixer l’adjectiu civilitzat, en entrar a la Índia, en el sostre d’un autobús de línia, ens vam adonar que res ni ningú ens podia preparar per allò. Brutícia, pudor, calor, soroll… tots els nostres sentits van ser colpejats brutalment tan sols trepitjar el subcontinent.

Entre vaques, mirades de curiositat i clàxons eixordadors, vam aconseguir, un cop enllestida la burocràcia fronterera en un antre que semblava qualsevol cosa menys l’oficina de control de passaports, un taxi fins a Gorakhpur.

Lletja, caòtica i gris, Gorakhpur ens va brindar una benvinguda d’allò més autèntica al país. Aconseguir un bitllet de tren per sortir d’aquella ciutat baixador i arribar a la nostra primera destinació, Varanasi, es va convertir en una odissea totalment inversemblant i el que havia de ser una tarda d’espera fins la sortida del proper comboi es va acabar convertint en un calvari de nit i matinada.

Properament podreu llegir el post “Namaste India” al blog www.siemprehaciaeloeste.com, on el Marcial narra les experiències que va viure amb el Sergio aquella memorable nit.

Totalment desconcertats pel fer i desfer dels indis, vam arribar a Varanasi, una ciutat de la que havíem sentit les millors i les pitjors coses, i és que et pot enamorar o trasbalsar, però La Ciutat de la Vida no deixa indiferent a ningú.

Visitar un país en temporada especialment baixa té les seves avantatges, com el privilegi de gaudir dels llocs en companyia només de gent local, però també els seus inconvenients, que en aquest cas es traduïen en gairebé 40ºC i una xafogor espantosa. Sortir al carrer era un suplici, i ni l’estratègia de llevar-se a les 4 de la matinada, amagar-se durant les hores centrals del dia i tornar a treure el cap al vespre, resultava efectiva en aquesta ocasió.

Varanasi és un dels llocs més sagrats del país, on la vida i la mort es donen la mà i on es duen a terme rituals ancestrals de manera vehement a la vista de tothom. Al seu pas, el Ganges, riu sacre pels hindús, pren una dimensió encara més espiritual. Peregrins de tot Índia acudeixen a la ciutat per purificar les seves ànimes i desfer-se dels pecats comesos, tot i que el ritual que fa de Varanasi un indret tan carismàtic és la cremació dels difunts a la vora del riu.

Segons l’hinduisme, quan algú mor a Varanasi obté la moksa, l’alliberació del cicle de naixements i morts, pel que diàriament arriben a la ciutat persones que hi venen a passar els seus últims dies de vida. El trasllat del cos és a càrrec dels doms, una de les castes més baixes de l’escalafó, que duen el difunt cobert amb una tela en una llitera de bambú a través dels carrerons fins al Ganges. Allà, mentre uns homes banyen el cadàver en les aigües putrefactes del riu, els altres preparen la pira funerària amb llenya.

Presenciar tota la cerimònia de la incineració és d’allò més impactant, però potser el que ens va sobtar més va ser el fet de veure com, a pocs metres, nens i adults es banyaven amb total normalitat aliens al que per nosaltres era un ritual colpidor.

Sens dubte, passejar pels ghats, les escalinates que uneixen la riba occidental del riu amb els carrerons del casc antic de la ciutat, és una experiència fascinant, on has d’anar preparat per veure qualsevol cosa. Centenars de persones estirades pel terra passant l’estona, vaques pujant i baixant escales, sadus pidolant, nens drogats, peregrins orant, indis jugant al criket, homes ensabonant-se al costat d’altres que fan les seves necessitats dins l’aigua, gent fent la bogada, “il·luminats” occidentals meditant durant llargues estones, i brutícia, molta brutícia i pudor, molta pudor.

Varanasi ens va obrir la porta a l’Índia més tradicional i impactant. Per primera vegada, i sense que serveixi de precedent, no podem estar més d’acord amb els autors de la Lonely Planet, els quals adverteixen que en aquest país només s’hi val “esperar l’inesperat”.

ALBUM DE FOTOS

Un comentario en “Varanasi

  1. Impressionant la teva crònica filla meva.
    Em meravella llegir-te sempre, però aquesta vegada, amb aquest post tant afinat, m’ha colpit en especial i m’ha arribat molt endins. Tant que he tornat a sentir la pudor de la India a la vegada que he sentit també l’alegria que vaig tenir en ser-hi allà ara fa ja 3 anys.
    Avui és la nit del foc aquí casa nostra, tothom es prepara per la verbena de la Nit de Sant Joan, la nit més llarga de l’any.
    Us enyorem i estimem.
    Cuideu-vos molt.
    Glòria

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s