Amritsar

Després de visitar Varanasi i Agra vam deixar la província de Uttar Pradesh i ens vam dirigir cap a Punjab, la terra dels Sikhs.

El Sikhsme va ser fundat al segle XV pel Gurú Nanak, però tot i ser tan recent, actualment és la cinquena religió més popular del món, amb uns 23 milions de creients. El terme sikh prové de shishya, que en sànscrit significa “deixeble”. I és que els Sikhs són deixebles de deu gurús, ja que al fundador el va succeir un altre gurú, i així successivament durant els segles XVI i XVII fins que Gobind Singh, el desè gurú, va donar per finalitzada la tradició dels gurús humans, anomenant com al seu etern successor la sagrada escriptura Sikh, el Adi Granth o Guru Granth Sahib.

És una religió oberta i tolerant des dels seus inicis, ja que va sorgir com a reacció contra el sistema de castes hindú i el fanatisme musulmà. A més, promou un tracte igualitari amb la dona. Tot i ser coneguda per lluitar contra les injustícies (de fet el novè gurú va oferir el seu cap per salvar uns sacerdots hindús amenaçats pel govern musulmà), aquesta religió ha estat perseguida des dels seus inicis. Després de que el cinquè gurú morís cruelment martiritzat en mans dels islamistes, el seu fill i successor va establir que els devots aprenguessin arts marcials i anessin armats. Aquest és l’origen de la gran tradició militar Sikh i el fet que explica que la immensa majoria dels generals de l’exèrcit Indi pertanyin a aquesta comunitat.

El concepte més important pels Sikhs és el Khalsa, o la creença en una raça de soldat-sants que es regeixen per uns estrictes codis morals. Hi ha quatre tabús o Kurehats que s’han d’evitar: fumar, beure alcohol o prendre qualsevol tipus de drogues; tallar-se el cabell o depilar-se; menjar carn; i cometre adulteri. El Guru Gobind Singh va establir cinc símbols sagrats pels Sikhs, que, junt amb el turbant, constitueixen l’uniforme Khalsa, i que lluny de voler denotar superioritat o exclusivitat, són pensats per mantenir la comunitat Sikh unida en la recerca dels objectius i ideals dels Gurús.

Aquests cinc emblemes són coneguts com a kakkars o 5 Ks i són els següents:

  • Kesh: no tallar-se el cabell ni la barba és símbol de santedat, ja que el cabell és una part integral del cos humà creat per Déu.

  • Kangha: la pinta que duen dins del turbants amb la que es pentinen dos cops al dia i amb la que es recullen el cabell.

  • Kaccha: els calçotets llargs de cotó que simbolitzen autocontrol, castedat i prohibició de cometre adulteri.

  • Kirpan: la espasa que és emblema de coratge, autodefensa i disposició per a protegir els indefensos. Normalment es porta en el gatra, un cinturó de tela.

  • Kara: el braçalet d’acer que simbolitza força i integritat. Es duu en el canell dret i recorda a qui el porta els vots que va fer i quines conductes avergonyirien al Gurú.

I quin millor lloc per visitar a la terra dels Sikhs que Amritsar, la ciutat on es troba el seu temple més sagrat, el Golden Temple. Descalços, amb el cabell cobert i envoltats de turbants, allà ens trobàvem, en un d’aquells llocs en que es respira devoció. El temple en sí és bonic i molt diferent als que havíem vist fins ara, però el que el fa únic és la gent. Fent honor a la seva naturalesa, tothom és benvingut al Golden Temple, indiferentment de la raça, nacionalitat, religió, casta o sexe. I aquesta creença en la igualtat i voluntat d’unitat és expressada cada dia en el temple, on centenars de voluntaris preparen menjar vegetarià per a més de 60.000 persones a diari de manera totalment gratuïta!!

Ens vam fer fotos amb desenes de famílies i grups d’amics que després de seguir-nos durant uns minuts observant-nos en silenci s’atrevien a demanar-nos-ho. També vam estar xerrant durant llargues estones amb persones que s’acostaven per explicar-nos la seva vida o bé per guiar-nos de manera desinteressada (o gairebé, ja que un home que va estar amb nosaltres durant ben bé dues hores va acabar deixant-se anar dient-nos que si tornàvem a venir li portéssim una botella de whisky, perquè que ell no era 100% Sikh). I fins i tot ens van haver de “convidar” a marxar de la sala con hi ha instal·lada una màquina que fa 400.000 chapatis al dia perquè les dones que hi estaven treballant ens van convidar a seure entre elles per fer petar la xerrada, oblidant-se de la seva feina!

I no podíem marxar del Punjab sense assistir el que prometia ser tot un espectacle: la cerimònia de tancament de frontera entre la Índia i el Pakistan. Però per molta imaginació que li haguéssim posat, allò va superar totes les expectatives. Una llarga estona abans de l’hora d’inici ens vam unir a la immensa massa humana, delimitada per filferros a banda i banda, que feia cua sota un sol de justícia. De tant en tant, els militars que posaven ordre des de dalt del cavall, ens permetien fer dues o tres passes. La gent ens empentava i trepitjava, però la cosa anava mitjanament bé fins que dos indis es van començar a barallar i tothom es va esverar. Va ser el moment de creuar com vam poder els filferros, esquivar els cavalls i deixar enrere el perill. Però no podia ser tan fàcil, i encara vam haver de ser esclafats durant una llarga estona més, fins que ens va tocar el torn per a ser escorcollats i per fi vam poder entrar al recinte.

De seguida vam veure un cartell que hi deia “VIP” i no ens ho vam pensar ni un moment, i és que si una cosa bona té la Índia és que els estrangers tenen certs privilegis! En un obrir i tancar d’ulls estàvem asseguts dalt de tot d’una grada reservada per a turistes. I aquí van començar dues hores de surrealisme total!! Tot de gent feia cua per corre amunt i avall onejant la bandera del país, mentre un grup d’unes cent dones ballava música Bollywood que sonava a tot volum. Allò era un acte militar oficial? La banda pakistanesa estava molt més tranquil·la, i els homes i les dones seien en dues grades diferents, l’una davant de l’altra.

De sobte van aparèixer un grup de militars (tots ells Sikhs), cridant com bojos, caminant de la manera menys seria que us pugueu imaginar i fent uns moviments corporals impossibles. Mentrestant, tots els assistents, dempeus i picant de mans, responien als crits de l’animador i cridaven repetidament “Hindustan zindabad!” (llarga vida a la Índia). L’encaixada de mans entre militars d’aquests dos països amb una relació realment tensa i la baixada de bandera com a senyal de tancament de la frontera fins l’endemà gairebé ens va passar desapercebudes entre tanta eufòria col·lectiva!!

Realment, aquestes coses només poden passar a la Índia!

ALBUM DE FOTOS

3 comentarios en “Amritsar

  1. Holaaaaa! amb aquest post m’heu fet reviure una experiencia que mai oblidaré.
    El temple Daurat d’Amritsar va ser el que més em va agradar de la Índia que he visitat.
    Un petonàs!

  2. És una pena, aquí a Barcelona l’ordenança de cinisme ha prohibit l’uniforme de la calça. Sigh…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s