La Vall d’Indus

Per fi, després de l’interminable aventura des de Kaza, estàvem a Ladakh!

Aquest subdistricte semi-autònom de Jammu i Kashmir és avui en dia una de les últimes societats budistes tàntriques del món.

La decadència de la ja deposada família reial de Ladakh, que remuntava la seva dinastia 39 generacions enrere, fins l’any 975, va arribar al segle XVI, quan aquesta va llençar un atac contra els musulmans que va fracassar estrepitosament. Els venedors, però, en comptes de matar el rei Ladakhi, van demanar-li que es casés amb una de les seves princeses! Una important onada d’immigració musulmana va succeir-se des de llavors, però, tot i així, el budisme tibetà, que havia arribat a la regió en el segle IX, es va mantenir amb força, sobretot al S.XVII, quan el rei més poderós de Ladakh, Senge Namgyal, va incrementar les seves riqueses robant or del Tibet occidental i va restablir la capital a Leh.

A Leh, un poble d’uns 30.000 habitants que es troba a 3.520 metres d’altitud, hem establert el nostre campament base per a explorar els voltants, ja que, tot i haver sofert un important desenvolupament turístic en els darrers anys, encara roman un lloc tranquil on cada guesthouse té un bonic jardí.

Després d’haver descansat un parell de dies vam decidir perdre’ns per la Vall d’Indus, entre muntanyes escarpades, monestirs colgats en llocs impossibles, blanques pagodes i acolorides banderetes d’oracions.

Sota un cel ben blau (Ladakh presumeix de tenir 300 dies l’any de mitja de sol) hem fet un trekking de Hemis Skupuchan a Timishgan entre àrides muntanyes, ens hem retrobat per casualitat amb les nostres amigues poloneses al preciós i diminut poble de Lamayuru i hem visitat el complex de temples del segle XI de Chhoskor a Alchi, considerats una obra mestra de l’art indo-tibetà de Ladakh.

A més dels increïbles paisatges, però, el que li ha afegit encant a aquests dies ha estat poder-se submergir de ple en la cultura, fent nit amb famílies que tot i no parlar gens d’anglès ens han obert les portes de casa seva de bat a bat. Les cases Ladakhis, tot i ser fetes de fang, són grans, espaioses i força autosuficients pel que fa als aliments (segueixen una dieta vegetariana i totes tenen un hort on cultiven fruites i hortalisses) i al combustible (que obtenen a partir dels cagarros del bestiar). Ara que és estiu apilen muntanyes i muntanyes de palla dalt dels teulats per a poder abastir als animals durant els durs i llargs hiverns, quan les temperatures cauen per sota dels -20ºC.

Però realment, amb el que ens ho hem passat teta és fent auto-stop, el mitjà de transport que hem utilitzat per moure’ns de poble a poble! Hem pogut comprovar l’amabilitat de la gent quan un grup de iaiets, al assabentar-se que estàvem esperant un bus per poder sortir del poble, han parat al primer cotxe privat que ha passat per a que hi pugéssim. Hem viscut un moment super divertit quan un bus escolar ple de nenes d’uns 15 anys ens ha recollit en un encreuament pel que no passava ningú i per celebrar la nostra presència s’han posat a cantar i ballar enmig del passadís. I hem vist la carretera des d’una perspectiva molt més elevada dins de la cabina d’un camió immens que transportava gasolina, conduit per un indi que feia esforços sobrehumans per a poder parlar amb nosaltres.

D’aquí vam tornar al nostre campament base a Leh, per a dedicar-li un parell de dies al llac de Pangong i tres més a la Vall de Nubra, però això us ho explicarem més endavant…

ALBUM DE FOTOS