De ruta per Mongòlia: Part I

Mongòlia ens esperava, diumenge 18 començàvem el nostre tour de 18 dies pel país.

A part d’en Rich, de qui ja us vam parlar en l’anterior post, hem compartit aquests dies amb en Marco, un alemany que deu anys després de la caiguda del mur va marxar de la granja on vivia amb la seva família a la meitat est del país decidit a veure món. Un tio interessant, fàcil i amb un punt de bogeria molt divertida, que ens ha deleitat sovint amb les infinites anècdotes que ha anat recopilant durant els seus dotze anys de viatje. El grup el completaven l’Avital i en Meni, una parella israeliana que ens han ajudat a entendre millor els greus problemes socials existents al seu país.

A la porta de l’agència a la que haviem contractat la ruta ens esperava una furgo russa model Uaz de l’any de la picó, en Munhu, encarregat de fer-la rodar pels terrenys més desafiants, i en Sanj, el nostre cuiner i vincle amb els mongols, al ser la única persona amb la que durant tots aquests dies ens hem pogut comunicar en anglès.

L’última experiència d’aquest viatge ha estat preciosa, autèntica i dura a parts iguals. En l’anterior entrada ja us posàvem una mica en situació de les pobres infraestructures del país, però després de patir-les durant aquests 18 dies ara us ho podem explicar força millor. El tema del transport és realment un mal de cap -tan sols els dos primers dies vam poder gaudir de carretera asfaltada, mentres que la resta ha transcorregut entre camins de sorra en el millor dels casos i camp a través en el pitjor. La veritat és que sort n’hem tingut del conductor, que sempre ens acabava duent allà on voliem arribar per molt complicada que fós la cosa: boscos laberíntics, camins d’immenses roques formades per rius de lava, pendents de vertígen que gairebé semblaven loopings, rius amb més cabdal d’aigua del que esperàvem o quilòmetres i quilòmetres desèrtics on era impossible orientar-se. Com era d’esperar, la furgo no tenia ni indicador de gasolina, pel que sovint ens hem quedat tirats enmig del no res (sort dels bidons d’emergència!). Altres vegades simplement deia “prou” i l’haviem de deixar una estona tranquila fins que es recuperés.

Pel que fa al menjar la cosa tampoc no ha estat gens fàcil. En Sanj ens preparava cada dia l’esmorzar, el dinar i el sopar en un parell de fugonets, però el problema era aconseguir els ingredients, ja de per sí limitats en un país on el 50% de la població és nòmada i per tant no pot cultivar res. Fora d’Ulaanbaatar només hi ha poblets que semblen trets d’una pel·lícula de terror de l’oest, amb carrers polsegosos delimitats per tirallongues de tanques que separen els diversos gers o cases tipus Monopoli (els hi encanten les teulades de color vermell, blau, rosa o verd). En les dues o tres botigues, on hi venen una mica de tot, sempre hi ha -o hi manca- el mateix: grans quantitats d’alcohol,  tabac, xocolatines i altres marranades i carn en caixes de cartró, però en canvi és pràcticament impossible trobar ous, fruita o verdura, i impossible del tot llegums, llet o altres productes frescos.

Hem passat 17 nits en gers, prescindint de tota comoditat. Dins de les grans tendes circulars tan sols hi havia els llits (sempre com si es tractés de lliteres de la Segona Guerra Mundial), una petita taula on poder menjar -asseguts al terra- i una estufa de llenya, que sovint havia de ser alimentada per excrements d’animal. El foc ens recomfortava del fred durant una estona, però a mitja nit, quan ja no quedava llenya, el sostre del ger -amb una obertura central per a fer-hi passar la xemeneia- deixava entrar l’aire exterior, i les temperatures sota zero ens atravessaven com agulles.

Com us podeu imaginar, el tema higènic ha estat el més durillo de tots. Fora d’Ulaanbaatar no hi ha aigua corrent enlloc, i les famílies nòmades han de recorrer llarguíssimes distàncies per poder omplir un bidó. El nostre lavabo ha sigut el camp i les tovalloletes el nostre millor aliat, ja que en 18 dies hem pogut dutxar-nos 3 vegades. Sí, sí, heu llegit bé: a un promig d’una dutxa cada 6 dies!! Hauriem d’haver fet vídeos dels “checo-checos” que hem fet, morts de riure pel ridícul de les situacions, barrejant l’aigua glaçada dels llacs amb l’aigua bullint pel tè!

Però precisament totes aquestes coses, aquest retorn a la naturalesa que tan lluny queda dels estàndars als que estem acostumats, és una part important de l’immens encant d’aquest país, com també ho són els seus paisatges. La nostra ruta va començar pel nord del país, pels aimags de Selenge, Bulgan i Khövsgöl, províncies que tenen més en comú amb Sibèria que amb Mongòlia. El paisatge en aquestes regions septentrionals és predominantment taiga (boscos de conífers subàrtics de fulla perenne), que al ser tardor formaven un preciós collage de verds, grocs i vermells.

La primera parada la vam fer a Amarbayasgalant Khid, considerat una de les tres institucions budistes més importants del país i el complexe arquitectònic més intacte. D’estil Mandu i construït entre 1727 i 1737, va arribar a allotjar 2000 monjos, fins que al 1937, els comunistes es van carregar 10 dels 37 temples. Avui en dia tan sols acull a 30 monjos i és només una sombra del que havia estat, però la seva increíble ubicació, en una gran vall de difícil accés, encara fa que conservi gran part del seu encant.

Des d’allà, vam atravessar l’aimag de Bulgan fins arribar a Khövsgöl. Haviem llegit que és la província més bonica del país i realment no ens ha decebut gens; és preciosa. La seva principal atracció és el llac Khövsgöl, conegut com la Perla Blava de Mongòlia per ser el primer llac del país pel que fa a profunditat (262m) i el segon pel que fa a superfície (136km). Realment és molt gran, conté el 2% de l’aigua dolça del planeta, situant-lo en la 14ª posició, però el que el fa especial és que es troba en un entorn idílic.

I allà vam experimentar una de les millors sensacions d’aquest viatge: galopar a lloms d’un cavall. Nosaltres tan sols haviem pujat un parell de vegades a cavall, sempre poca estona, tranquilament per un recorregut ben marcat i haviem gaudit de l’experiència, però allò no tenia res a veure, era mil vegades millor! Durant nou hores vam passejar tranquilament pels voltants del llac, ens vam perdre per un bosc ben dens, vam pujar poc a poc la vessant nevada d’una muntanya per admirar des de dalt les increïbles vistes del llac i vam galopar per les estepes com fa gairebé mil anys ho va fer Chinggis Khaan. Damunt d’aquells cavalls, meitat salvatges com la gran majoria del cavalls mongols, vam experimentar una immensa sensació de llibertat difícil de descriure!

No seria l’última vegada que muntariem a cavall en un entorn tan adient, però això ja us ho explicarem en el següent post!

ALBUM DE FOTOS

2 comentarios en “De ruta per Mongòlia: Part I

    1. Nen!! Nosaltres també ja estem a casa, vam arribar ahir! Quina sensació més rara!! Quan tornes a marxar? Mongòlia ens ha encantat, ara actualitzem el darrer post del país!! Petonets!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s