D’Antananarivo a Manakara

Per què Madagascar?

Des que vam decidir que aquesta seria la nostra destinació pel 2014 ens repetien la pregunta amb força freqüència, i la veritat és que mai donàvem cap motiu de pes, ja que havia estat la intuïció (i per què no dir-ho, la nostra idolatria al Rei Julien) la que havia escollit per nosaltres. I no ens vam equivocar, Madagascar és un país increïble.

Separat del continent africà fa més de 160 milions d’anys , aquesta illa, la quarta més gran del món, té una riquesa extraordinària. De fet, el 70% dels animals i el 90% de les plantes que s’hi troben són endèmics. I si a això li sumem que els primers pobladors van arribar des del sud-est asiàtic, que amb el temps es van barrejar amb emigrants africans i van evolucionar en diferents regnes no unificats fins al segle XVIII, un espectacle de gents i paisatges tant diversos com únics està garantit.

Després de passar un dia assaborint l’essència parisenca sense la pressió d’haver de visitar la ciutat, vam arribar a Antananarivo, la capital del país, gairebé a mitja nit. Onze hores de vol directe i una destinació amb tan sols una hora de diferència horària, millor impossible. Però de seguida vam ser víctimes del ritme malgaix i van haver de passar tres hores des que aterrés l’avió fins que vam arribar a l’hotel, l’únic que dúiem reservat des de casa.

MADAGASCAR-23

La nostra idea era llevar-nos a les 6 del matí per a les 7, tal i com havíem llegit que s’havia de fer, plantar-nos en el mercat local més proper per marxar cap a la nostra primera parada al país en taxi-brousse, unes furgonetes fetes pols que només comencen a circular quan s’excedeix en almenys el doble la seva capacitat i van parant cada dos per tres per deixar i agafar passatgers i mercaderia. Però moments abans de posar-nos al llit vam decidir que potser era més prudent, com a mesura excepcional, demanar el preu d’un taxi; i tot i ser les tres de la matinada, a la recepció es van comprometre a tenir un conductor per marxar l’endemà matí.

Cap a les 10, en Tahiry, un noi tímid que no parlava ni entenia l’anglès, ens esperava davant d’un Peugeot 406 que tot i tenir vint anys ens va semblar del milloret del que vèiem en circulació pel carrer. Vuit hores de trajecte fins arribar a Fianarantsoa, on l’endemà havíem d’agafar un tren recomanat en qualsevol itinerari pel país per arribar a la costa a través de frondoses muntanyes i cascades.

A Antsirabe, un bonic poble cap a la meitat del camí, vam aturar-nos a dinar. I a mesura que li intentàvem explicar al Tahiry quins eren els nostres plans pels propers dies, anàvem assumint que el que preteníem era impossible. Ens havia calgut un sol matí en cotxe per adonar-nos que les infraestructures del país eren molt pitjors del que pensàvem. Si la carretera per la que havíem circulat fins al moment -per què us en feu una idea era com la carretera que duu fins al Cap de Creus però amb esvorancs de dimensions importants cada dos per tres- era la millor de totes, com preteníem veure el país desplaçant-nos en taxi-brousse?

En Tahiry s’havia ofert a fer-nos de conductor deu dies més, respectant el nostre itinerari, per un preu més que llaminer. I nosaltres, tot i que una miqueta a contracor inicialment, vam acceptar.

Aquella tarda vam travessar pobles plens de vida, mercats instal•lats al llarg de la carretera i paisatges de muntanya preciosos, i en arribar a Fianarantsoa ben entrada la nit i comprovar que l’estació de tren era ja tancada, no ens va quedar més remei que buscar un hotel per passar la nit i esperar fins l’endemà.

Cap allà les 6 del matí ens vam presentar a l’estació i de seguida vam veure que alguna cosa no anava bé, tot estava massa tranquil. Mentre en Tahiry preguntava a la gent que hi havia per allà, nosaltres llegíem un cartell enganxat al vidre de la taquilla, que era tancada. Efectivament, les nostres sospites es confirmaven: des de feia un parell de mesos, havien canviat els dies de circulació del tren que havíem d’agafar i en comptes de passar els dimecres, divendres i diumenges, ara tan sols ho feia els dimarts i els dissabtes. Era obvi que no ens quedaríem en aquell poble tres dies més esperant a agafar aquell tren, així que per molt de greu que ens sabés, vam haver de substituir aquesta experiència ferroviària per unes hores més en cotxe que el Tahiry havia de fer igualment per atrapar-nos i seguir la ruta pel país.

     

Vam estar una estona passejant per l’estació, que a aquella hora encara no havia despertat, i en entrar dins els vagons d’un tren que havia passat la nit aturat a les andanes, vam alleujar-nos de pensar que potser no havíem tingut tanta mala sort en estalviar-nos l’experiència. La pudor a deixalles i a orina era tan forta que marejava. Dies més tard, quan a molts quilòmetres d’allà vam parlar amb unes dones catalanes que ens van explicar que elles sí havien pogut fer el trajecte en tren però que en comptes de les 12 hores previstes n’havien trigat 23, vam acabar-nos de convèncer.

Al cap d’unes quantes hores de cotxe entre nous paisatges, finalment vam arribar a Manakara, un poble a la costa est del país a tocar del Canal des Pangalanes. Vam trobar un hotel lluny de tot i de tothom on la brisa del mar envaïa cada racó. I allà vam recuperar l’alè que havíem perdut des de feia un parell de dies.

El mercat local, ple de color i de vida, ens va brindar l’oportunitat de veure escenes quotidianes malgaix; i navegar amb piragua entre els canals mentre els nois que remaven ens cantaven cançons tradicionals va fer que tot el camí fet per arribar allà valgués la pena. Potser també hi va tenir alguna cosa a veure que al fer l’aturada per dinar en una de les platges ens sorprenguessin amb unes llagostes amb curry que estaven per llepar-se els dits, o que tots els nens que ens creuàvem s’apropaven encuriosits i jugaven amb nosaltres.

Sigui com sigui, aquell país inclassificable en mig del oceà índic ens estava començant a atrapar i ens moríem de ganes de seguir explorant-lo!

ALBUM DE FOTOS

Un comentario en “D’Antananarivo a Manakara

  1. Nens!!! és espectacular!!! Ya era hora de un nuevo post! No esperaba que fuese taaan difícil moverse por Madagascar aunque seguro que las dificultades os hicieron ver otras cosas. Comentario aparte para las fotos que me dan mucha envidia… la de la barca, el mercado, los chicos con las palas… Ya tenemos ganas de ver el siguiente post. A ver si no tardáis un año en publicarlo! 😉 Abrazos!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s