New Zealand: Part I

Hola a tothom des de la nostra fragoneta! Estem escrivint això de camí cap al Franz Josef Glacier, on passarem la setzena nit des de que vam arribar a New Zealand.

Després d’haver perdut un dia de les nostres vides mentre volàvem de la Polinesia a New Zealand creuant la línia imaginaria que marca l’inici d’un nou dia, vam arribar a Auckland, on vam anar a recollir la nostra Hippie Camper.

Us farem cinc cèntims del nostre habitacle. En menys de 5 metres quadrats disposem de: sala d’estar-menjador, habitació i cuina. La taula fa alhora de somier, els coixins de matalàs, la nevera de prestatge, i la pica i els seients del davant d’armaris. Però no us penseu que tenint tant poc espai vol dir que siguem uns punkies! Encara tenim lloc per una mini escombra i una mini pala per la rateta que escombrava l’escaleta (jo) i una mini caixa forta per guardar les quatre coses de més o menys valor.

Un cop ens vam familiaritzar amb la frago va venir el gran repte: fer el contrari d’una cosa tan interioritzada com conduir per la dreta. Al minut 1 ja teníem un camió venint de cara correctament pel seu carril pitant com un desesperat perquè nosaltres anàvem en sentit contrari!

La primera nit vam decidir de posar-nos completament en el paper i dormir en una platja d’Orewa, un poble a una mitja hora d’Auckland. Dilluns i dimarts van ser dies de trànsit, per anar fent via per la Twin Coast Discovery Highway cap al nord.

Dimecres vam aventurar-nos fins a Cape Reinga i la Ninety Mile Beach. Cape Reinga és la punta més septentrional del país, i un lloc carregat de misticisme pels Maoris, ja que, segons les seves llegendes, en la Spirit Bay era el punt on deixaven marxar els esperits. A més, es veu molt clarament com es troben el Tasman Sea i l’Oceà Pacífic, i el xoc de les dues masses d’aigua  sota el far del cap crea una imatge preciosa. La Ninety Mile Beach és una platja de seixanta milles (li van posar «ninety» perquè es veu que els hi feia més gràcia) per la qual, i després de que desapareguesin força cotxes, des de fa uns anys només hi poden circular certs vehicles i a determinades hores.

Després de veure la «northernmost part» del país, dijous vam començar a baixar de nou cap a Auckland, una ciutat que sense ser-ho, sembla la capital. Després de fer unes voltes pel downtown vam pujar fins al Mount Eden, per veure tota la ciutat als nostres peus. Com que ja trobavem a faltar els milions de milers d’ovelles que hi ha en aquest país, vam decidir dirigir-nos cap al sud per la Thermal Explorer Highway.

Divendres vam arribar a Rotorua, un poble situat en una zona d’altissima activitat geotèrmica i on la pudor a sulfur era insoportable. Un cop el nas se’ns va habituar a la ferum, vam anar a visitar el parc Wai-o-tapu, on  vam poder veure cràters, piscines de colors florescents degut als components químics naturals de la muntanya, piscines de fang bullent, i el geyser Lady Knox, que puja uns 20 metres d’altura!

Era hora de marxar cap a Gisborne, a la costa est, on l’Ian i la Sue, amics de la família, ens esperaven amb els braços oberts per fer-nos de pares durant el cap de setmana. Vam estar dos dies visquent com a reis: mentres l’Ian ens feia de guia per Gisborne, la Sue ens preparava deliciosos pastissos (Sue, if you read this, please, I need the recipe of the nuts&apricot cake, Sergio’s became addicted to it!!!). Tenir un bany per nosaltres sols després d’un mes compartint-lo, a més, va ser una experiència maravellosa!

Dilluns al matí, amb tota la roba neta i la nevera plena, vam agafar la Pacific Coast Highway direcció sud per visitar el National Aquarium de Napier, on vam poder veure, a part de molts peixitus, els tan cars de veure kiwis! Per la tarda ja erem a Taupo, un poblet als peus del llac del mateix nom, que és el més gran de New Zealand. Allà vam poder veure els Aratiatia Rapids i les Huka Falls: dues demostracions precioses de la força de l’aigua.

Dimarts vam arribar al Tongariro National Park, i dimecres vam fer el Tongariro Alpine Crossing, diuen que un dels trekkings d’un dia més bonics del món. I la veritat és que només pel fet de creuar Mordor ja teniem un alicient important! Van ser 7 hores moooooooolt dures però la recompensa va merèixer molt la pena: després de travessar dos cràters immensos, vam fer el cim, i des d’allà, amb els Emerald Lakes als nostres peus, les vistes eres espectaculars!

Havent dormit com a troncs i recuperat forces, l’endemà, dijous, vam fer via cap al sud de la illa: per la tarda haviem d’agafar el ferry que ens duria cap a la illa sud. Després de voltar per Wellington (la veritable capital del país, però molt lluny de la idea que tenim de capital europea), vam embarcar al ferry, i en tres hores ja erem a Picton, el punt d’arribada de la illa sud. Era el dia perfecte per fer una mica el punky, així que vam buscar el parking perfecte i hi vam fer nit!

Divendres ens vam llevar exquisits, i vam dirigir-nos cap a Blenheim, un poble conegut pels seus vins. Després de visitar un parell de vinyes, i amb un Sauvignon Blanc molt bo sota el braç, vam marxar cap a Havelock, poblet que s’ha auto anomenat «Greenshell Mussel Capital of the world». Per fer la gràcia completa, vam anar al restaurant més famós, Mussel Pot. El Sergio, mentre llegia la carta anava salivant. Ja havia provat aquest tipus de musclos aquí al país i deia que eren deliciosos (a mi, per variar, no m’agraden -no els he provat, és clar-). La guia feia una recomanació: demanar els més senzills, perquè són els més bons. Així que vam deixar que la lògica imperés, i el Sergio va demanar el plat més barat. No sabria molt bé com descriure la cara que se li va quedar quan la cambrera s’anava apropant i en cap de les dues mans duia una olla amb musclos al vapor com el Sergio esperava i havia vist en altres taules. Resulta que havia demanat un puré de musclos, i amb prou feines hi havia un musclo sencer!!

Després de la desgustació marinera vam marxar cap a Nelson. Si haguéssim de viure a New Zealand crec que viuríem en aquesta ciutat: altíssim percentatge d’hores de sol, platges boniques, parcs verds per tot arreu, i tot a l’estil neozelandès, super ben cuidat! Un cop haviem gaudit prou de la ciutat, vam anar pujant en direcció nord-est, i dissabte vam passar la nit a Marahau, un poblet costaner entregat 100% al turisme al Abel Tasman National Park.

Ahir vam decidir agafar un kayak per explorar el parc des del mar. Després de dues hores d’explicacions, vam endinsar-nos a l’aigua. En unes dues horetes remant vam arribar a una platja preciosa on vam menjar-nos el picnic que ens haviem preparat, i havent dinat, com que el vent (que inicialment bufava amb bastanta força) havia afluixat per complet, vam decidir anar a una illa que hi havia aprop. Va ser genial, vam veure un pingüí nadant per l’aigua, i varies foques dins l’aigua i sobre les roques prenent el solet! La tornada al punt d’inici va ser durissima: el vent, que ara ens venia de cara, havia tornat a apretar i molt més fort que abans i nosaltres cada cop teniem menys forces… Finalment, vam superar el moment crític i vam aconseguir arribar al punt de recollida! Amb el cos tullit, vam agafar de nou la carretera seguint la costa oest, i quan ja no teniem més forces vam trobar un prat on passar la nit.

Ara som a la mateixa carretera, vorejant la costa oest direcció sud a punt d’arribar al glaciar! Hem fet 3.000km en 15 dies, i encara ens queden 15 dies més per seguir gaudint d’aquest estil de vida tant «Into the Wild».

Un petonarro per tots!! Seguirem informant!!

ALBUM DE FOTOS