Des de l’illa de Java, a Indonèsia, vam saltar a Borneo, la tercera illa més gran del món, compartida entre tres països: Indonèsia, Brunei i Malàsia. La mobilitat d’un punt a un altre del territori és molt complicada, doncs el que hi predomina és un mar inabastable de selva tropical d’uns 130 milions d’anys, així que haviem d’escollir bé quina zona explorar en la última setamana del nostre viatge.

Al sud de Kalimantan, la zona indonèsia, podiem visitar el Tanjung Puting National Park per trobar més orangutans en el seu hàbitat natural; la província malaia de Sarawak, al nord-oest, ens oferia el més semblant a la Malàsia peninsular que ja haviem visitat mesos abans; i Brunei és un diminut i riquíssim sultanat no apte per a motxillers. Així que ràpidament vam estar d’acord en què la província malaia de Sabah, al nord-est de Borneo, concentrava tot allò que ens agradava.

Kota Kinabalu, la capital, és una ciutat sense cap tipus d’encant, molt més neta i ordenada que les ciutats indonèsies, en la que només hi vam fer nit, i des d’allà vam agafar un autobús que ens dugués al est. Ens hagués encantat escalar el Mount Kinabalu, de 4.095m, anomenat el sostre de Borneo per què el seu cim és present ja a molts kilometres de distància. Però el circ que s’ha organitzat al voltant  d’aquest ascens, amb uns permisos completament exagerats i una organització en l’allotjament monopolitzada i abusiva, ens va obligar a admirar la magnificiència de la muntanya des dels seus peus i continuar el nostre viatge.

Després de vàries hores de trajecte, molt ingratament sorpresos de veure que les plantacions de palmeres per obtenir oli de palma han substituit un altíssim percentatge de la flora autòctona de Borneo (amb les nefastes conseqüències que això té per la fauna), el bus ens va deixar a peu de carretera enmig del no-res en el desviament cap a Sepilok, la nostra destinació. De seguida un cotxe es va aturar per preguntar-nos cap on anàvem i ens va dur fins un dels pocs hotels que hi ha per la zona. Batut de fruites ben fresquet per combatre la calor tropical i a recuperar forces en un  indret idílic!

El nostre objectiu a Sepilok era clar: voliem veure els micos nassuts (Nasalis larvatus), una espècie en perill d’extinció endèmica de Borneo amb uns encants que els fan irresistibles. Els seus punts forts són un nas com un immens moniato, una panxa cervesera d’allò més sexy, flatulència severa gràcies a la seva dieta a base de fulles i que els mascles tenen un membre llarg, prim, vermell i… sempre a punt!!

Con la bellísima imagen de lo volcanes del Este de Java en nuestras retinas, decidimos seguir nuestro camino hacia el centro de la isla, donde nos esperaban otro tipo de atracciones. Así, en nuestro medio de transporte favorito, el tren, recorrimos lentamente los casi 300km que separan Surabaya de Yogyakarta, admirando aquellos preciosos paisajes de infinitos campos de arroz salpicados por volcanes.

Estábamos agotados, puesto que el tren había partido a las 5 de la mañana y la noche anterior no habíamos tan siquiera pegado ojo para deleitarnos con el amanecer en el Bromo, pero aún nos quedaban unas pocas fuerzas, que gastamos en llegar hasta Borobudur en una maratón de buses públicos. Eso sí, fue llegar al pueblo, buscar alojamiento y acto seguido dejarnos masajear absolutamente cada palmo de nuestro cuerpo por una entrañable mujer que aún hoy debe contar a la clientela habitual de su salón de estética sobre nuestra visita.

Una vez más, el despertador sonó cuando todavía la luna reinaba en el cielo. Y es que cuando se trata de ver un lugar en su máximo esplendor dejamos a un lado el sueño, el cansancio o la pereza y hacemos lo que haga falta. Eran las cuatro de la mañana y dos chavales con los que habíamos quedado la noche antes nos estaban esperando en la calle subidos cada uno en su moto. Durante el trayecto, con el airecito nocturno y la animada conversación, nos despejamos rápido, y enseguida llegamos a un monte desde el que queríamos contemplar el alba.

Y si todavía podíamos llegar a cuestionarnos si habría valido la pena el enésimo madrugón, rápidamente se nos borró la duda. Teníamos a nuestros pies un paisaje de cuento de hadas en el que cada minuto se difuminaban formas y colores nuevos.

Hacia las seis y media de la mañana decidimos deshacer el camino recorrido en moto para acercarnos hasta el protagonista de la escena: el templo de Borobudur. De cerca, los detalles de la piedra trabajada minuciosamente hace 1.200 años, bañados por el dorado del sol temprano, nos acabaron de maravillar. Paseamos entre la historia, disfrutamos de las vistas y nos fotografiamos con varias familias y grupos de amigos encantados de posar al lado de los “orang putih”.

Aquella tarde dejamos Borobudur y nos fuimos hasta Yogyakarta, la capital cultural de Java, y la única ciudad de Indonesia por la que no solo es posible pasear sin ser atropellado, sino que además, vale la pena hacerlo, puesto que muestra una faceta única del país. En ella se habla el javanés más puro, se concentran las mejores muestras de arte de toda la isla y es donde más se conservan las tradiciones.

A escasos 30 minutos de Yogya (como le llaman los locales) se encuentran los templos de Prambanan, un gran complejo erigido en el siglo IX, tan solo 50 años después que Borobudur. Pero mientras que éste último fue construido para venerar a Buda, Prambanan se alzó para conmemorar el retorno al poder de la dinastía hindú en Java. Y si el sol del amanacer nos acompañó en Borobudur, un anaranjado sol poniéndose entre los templos lo hizo en Prambanan.

Felices por descubrir cuan diferente era Java de Sumatra, Bali, Sulawesi o Lombok, nos despedimos de Indonesia, un país del que cuanto más conocemos más nos fascina.

Eren poc més de les tres de la matinada quan el cotxe s’aturava. Haviem anat dormint les tres hores de trajecte que separen Surabaya, ciutat en la que haviem aterrissat unes deu hores abans, de Cemoro Lawang. El conductor no parlava ni una paraula d’anglès, però va apagar el motor i ens va assenyalar una caseta on semblava que hi haviem de fer alguna cosa. De seguida vam entendre que la part final del recorregut només la podiem fer en un robust jeep i mig endormiscats vam asseure’ns en uns bancs laterals del maleter d’aquella carrossa de ferro, que va enfilar un camí de forta pendent.

Quan la pujada, il·luminada pels grans fars del 4×4, es va fer impracticable, el conductor va posar el fre de mà, ens va obrir la porta i amb senyals ens va indicar que el camí no s’acabava allà però calia fer el tram restant a peu.

Feia fred, molt més del que esperavem, així que quan vam veure una dona que preparava cafès al costat d’una foguera en un dels revolts del camí vam aturar-nos uns minuts per entrar en calor i despertar-nos. El cel estava completament estrellat, però sabiem que no faltava gaire per a que les primeres llums del dia trenquessin aquella foscor, així que era hora de continuar.

Semblava que ja hi erem, allò devia ser l’esplanada del Gunung Penanjakan on voliem arribar, però tot i que unes deu persones esperaven pacientment assegudes a que el sol els comencés a escalfar les adormides articulacions, a nosaltres ens va semblar que no n’hi havia prou i podiem trobar un lloc més íntim i idílic per contemplar l’espectacle que estava apunt de començar, així que vam continuar muntanya amunt, cada vegada caminant menys i grimpant més.

De sobte, un tímid sol que semblava no tenir cap pressa per deixar-se veure, va incendiar el cel, fent més i més evident l’espectacular paisatge que teniem davant. Els tres volcans, Bromo, Batok i Kursi, alçats sobre un mar de cendra i terra volcànica s’anaven perfilant de mica en mica, i quan la boirina dels primers moments va anar desapareixent vam començar a distingir les fumaroles del més sagrat d’ells. Gunung Semeru, el pic més alt de Java amb 3.676 m, s’alçava majestuós a la distància, emmarcant aquella preciosa postal lunar impossible d’oblidar.

Cuando hacen “Carreteras del infierno” por el Canal Xplora y nos damos cuenta de que hemos experimentado en nuestras propias carnes lo que supone recorrer muchas de ellas y seguimos vivos, nos miramos sonriendo seguros de que ya nada puede ser peor. Nos equivocábamos. El trayecto para salir de Bukit Lawang hacia nuestro nuevo destino por el norte de Sumatra fue desquiciante.

Los indonesios no temen a la muerte. De hecho, podemos asegurar que algunos conductores con los que nos cruzamos ese día la buscaban. El precioso paisaje que nos brindaban las Karo Highlands, dominado por los volcanes Sinabung y Sibayak pasó casi inadvertido; teníamos puesta toda nuestra atención en apretar bien la mandíbula para no chillar -infructuosamente en alguna ocasión-.

Pero estábamos seguros de que todo ese sufrimiento iba a merecer la pena, y es que nos dirigíamos hacia Danau Toba, el mayor lago del Sureste Asiático y hogar de los Bataks.

Tras diez interminables horas, por suerte amenizadas por nuestras charlar con Carlos y Laura, una pareja de madrileños con los que compartimos aventuras durante los dos siguientes días, llegamos a Parapat, desde donde cogimos un barco hasta Samosir.

Y es que lo que hace de este rincón perdido entre volcanes un lugar tan especial es que en el medio de los 1.707 km2 que abarcan las aguas de este lago se encuentra la isla de Samosir, creada por una erupción volcánica hace entre 30.000 y 75.000 años.

Los Bataks, un pueblo guerrero proveniente del norte de Tailandia y Myanmar hicieron de esta isla su lugar, donde vivieron aislados del resto del mundo durante siglos. Todo esfuerzo por parte de los islamistas de Aceh y el oeste de Sumatra por convertir a esa gente de creencias animistas fue en vano, y solo los misioneros europeos consiguieron introducir el cristianismo en un pueblo que mantuvo prácticas caníbales como comerse carne de un enemigo capturado o una persona acusada de un delito grave hasta el 1816.

No podíamos imaginar un sitio más fascinante que aquél. Alojados en una preciosa casa tradicional batak en la oriilla del lago, recorrimos la isla de arriba a abajo sobre dos ruedas, visitando las Sillas de Piedra (unos megalitos de 300 años de antiguedad testigos de la toma de decisiones importantes y las torturas que se practicaban a los acusados antes de decapitarlos) y dejándonos perder entre los fértiles campos de arroz constantemente salpicados por impresionantes tumbas.

Un “Horas” -la palabra mágica que tienen para saludar, dar la bienvenida y hasta desear fortuna y salud para la familia- siempre acompañado de una amplia sonrisa nos invitaba a detenernos a menudo, y de hecho llegamos a asistir al funeral de una mujer que resultó ser una importante terrateniente de Samosir. Curiosos por averiguar qué significaban los enormes murales de flores que había a un lado de un tramo de carretera, un sacerdote nos puso en contexto y hasta nos presentó al viudo que sonriente esperaba la llegada del féretro -transportado desde Jakarta, la capital del país, donde ambos residían en ambulancia-.

Entonces no sabíamos que lo mejor estaba por venir, y es que etando ya exhaustos tras una intensa mañana explorando el interior de la isla pasamos por delante de una casita ante la cual se habían agrupado unas 50 personas. Redugimos la velocidad de nuestras motos y al saludar nos indicaron que nos acercáramos. Era un día feliz para ellos, ¡estaban de boda!

No lo dudamos ni un momento, aparcamos las motos, nos descalzamos y nos sentamos en un huequito libre en la esterilla junto al resto de invitados. Con la ayuda de la hermana del novio, que al vivir en Medan hablaba inglés, fuimos conociendo todos los detalles del enlace de esos dos jóvenes bataks de tan solo 18 y 20 años. Se trataba de una familia y una boda modestas. Los invitados, bebiendo arak y fumando como cosacos, estaban sentados delante de la casa de la abuela del novio, resguardados del sol por una lona azul; pero se desvivieron por ofrecernos comida y bebida. Con la acumulación de polvo que llevábamos en el cuerpo de todo el día, hicimos grandes esfuerzos por comernos con las manos aquella grasa de cerdo adobada y ese pescado al curry. El arak, un fuerte licor destilado de manera casera, por eso, fue el que nos dio la tarde, con un mareillo tonto y un fuerte dolor de cabeza!

Llegado el momento oportuno nos despedimos de aquellas dos familias, ya unidas, con una gran sonrisa en la cara. Experiencias como aquellas son las que enriquecen el viaje.

Per fi. Erem a la selva, la selva de Sumatra, una de les regions amb més biodiversitat del món.

Vam arribar cap al mig dia a Bukit Lawang, un poblet que s’estén al llarg de la vora dreta del riu Sungai Bohorok i sota un sol de justícia vam disposar-nos a buscar allotjament. Una cabaneta de dos nivells a tocar de l’aigua ens va semblar el lloc idílic i l’hamaca del porxo va ser un dels elements claus per decidir-nos.

Ja somreiem pensant en com gaudiriem d’una bonica posta de sol, tumbats a l’hamaca amb una Bintang a la mà quan una família de macacos va punxar la nostra bombolla de felicitat d’una revolada. Eren una banda organitzada! Mentres uns feien mans i mànigues per obrir totes les finestres, els altres es gronxaven de l’hamaca, corrien per les baranes i es penjaven del teulat. Completament cagats, nosaltres corriem amunt i avall de la caseta reforçant cada finestra i porta i suplicant que no s’adonéssin dels forats pels que es podien colar. De l’hamaca ens en vam oblidar… Welcome to the jungle.

Aquella era una de les vuit espècies de primats que es poden veure en el Gunung Leuser National Park, dels quals, sens dubte, els orangutans en són el principal reclam. Els homes del bosc (que això significa en Bahasa) són els mamífers més grans que viuen als arbres i només es poden trobar a les selves de Sumatra i Borneo.

Amb l’ajuda (obligatòria) d’un guia ens vam endinsar en aquell mar inabarcable d’arbres centenaris i lianes de formes impossibles sota la humitat més alta que hàgim suportat mai. La recompensa valia, i molt, la pena, i és que més de 5.000 orangutans salvatges ens esperaven entre les copes. Seguint la pista dels nius -que cada dia construeixen dalt d’un arbre diferent per protegir-se de possibles depredadors-, dels aguts crits dels gibons i de l’estrèpit que provocaven les bèsties al saltar d’una branca a l’altra, vam aconseguir veure’n molts i a tocar!!

I quan una orangutan femella quasi ens destrossa d’una bofetada (sí, vam viure un moment de pànic!) al sentir que la seva cria estava amenaçada amb la nostra presència, vam entendre que a la jungla, els que manaven, eren ells.

Melbourne és una ciutat bonica, verda, ben dissenyada, agradable per passejar i amb la major oferta d’oci i cultural del país. Però el que per a nosaltres la fa definitivament més interessant que Sydney és l’estat en el que es troba. Mentre New South Wales, l’estat més poblat d’Austràlia, són més de 900.000 km2 on tan sols val la pena aturar-se en un parell de llocs, Victòria compta amb poc més de 200.000 km2 en els que abunden les sorpreses. Nord, sud, est o oest, tan li fa la direcció que emprenguis, que sempre t’esperen paisatges gratificants.

Si les platges urbanes de St. Kilda, Elwood o Brighton són poc salvatges pel teu gust, només has de continuar direcció sud, on la Mornington Peninsula ofereix aigües turqueses, sorra fina i solitud, que tenen com a màxim exponent Point Nepean National Park, situat a l’extrem, on a més de relaxar-te en una de les múltiples caletes pots passejar-te entre les restes de la base militar i estació de quarantena que un dia van jugar un paper clau en la defensa australiana.

Si el que busques és una escapada ràpida però no marinera la direcció a prendre és el nord-oest. Ens dirigíem cap a Yarra Valley, una de les principals regions vitivinícoles de Victòria on el verd de les vinyes inunda la vall, quan de sobte i sense adonar-nos-en, vam entrar en un nou món. Ens trobàvem al Yarra Ranges National Park, travessant la serpentejant carretera que uneix Warburton, “capital” de l’Upper Yarra Valley, amb Heallesville, homòleg del Lower Yarra Valley. A mesura que ascendíem els 1245 metres als que es troba el Mount Donna Buang, una espessa boira ens va anar engolint de mica en mica fins a fer-nos desaparèixer per complet. Com podia ser, que a tan sols una hora de la ciutat, estiguéssim envoltats de vegetació tan exòtica i exuberant? No del tot tranquils per si de sobte un Velociraptor s’obria pas entre les bardisses, vam decidir deixar-nos endur per aquell espectacle de sons i olors, entre lloros, cacatues, mussols, immenses falgueres i arbres mil·lenaris.

El Parc Nacional de Grampians, al seu torn, és una bona alternativa per la gent de muntanya a la que no li faci res desplaçar-se fins una mica més lluny. Tres hores al nord-oest de Melbourne, aquest parc gaudeix d’una gran diversitat de flora i fauna en vastes extensions boscoses esquitxades de llacs, formacions rocoses úniques i cascades.

Per als que disposin d’aquest mateix temps però un paisatge costaner els satisfaci més, South Gippsland és la seva destinació a l’est de la ciutat. Recorrent la Bass Coast, val la pena aturar-se sovint per gaudir de les boniques i salvatges platges que es troben pel camí i que fan oblidar ràpidament que la gran urbs es troba a tan sols dues hores. Però de tota la regió, el Wilsons Promontory National Park -l’extrem més meridional de l’Austràlia continental- n’és, sens dubte, la cirereta del pastís.

Només endinsar-nos al parc, prenent la única carretera asfaltada que el travessa, vam trobar-nos amb paisatges força similars als del bonic Abel Tasman National Parc, al nord de l’illa sud neozelandesa. Quan ja semblava que els frondosos boscos s’estaven recuperant dels incendis de 2005 i 2009, però, unes bestials inundacions van tornar a posar a prova la naturalesa el darrer març, i actualment gran part del parc es troba tancat. Per sort, tant en els incendis com en les inundacions, la part de Tidal River, on es troba el càmping gestionat per Parks Victoria, no va quedar afectada i aviat es va poder obrir de nou al públic. I com que els australians ho tenen tot tan ben muntat, com era d’esperar el càmping no podia ser-ne una excepció. Quina millor manera d’acabar un dia explorant paisatges verges que veure una pel·lícula sota un cel ben estrellat en un cinema a la fresca amb la simpàtica companyia de curiosos wombats a la recerca de les crispetes extraviades!

I per últim, però no per això menys important, al sud-oest de la ciutat es troba l’arxiconeguda Great Ocean Road, la carretera que serpenteja la costa durant els 250km que separen Torquay de Warrnambool. En aquest país el 85% de la població viu a 5km de la platja i per a molts australians el surf no és un esport sinó més aviat un estil de vida. Bells Beach, a tan sols 7km de Torquay, la capital del surf de l’estat de Victòria i bressol d’una marca tan proudly australian com Rip Curl, és llegendària entre els surfistes. Anglesea, Aireys Inlet, Lorne, Wye River, Apollo Bay, tot i haver perdut l’anonimat del que fa uns anys gaudien, romanen petits i bonics pobles costaners avui en dia convertits en viles d’estiueig. Continuant la carretera en direcció oest i dirigint-nos cap a Cape Otway, la més gratificant de les sorpreses va ser veure moltíssims koales en el seu hàbitat natural, fent el mandrós dalt d’una branca, per variar! No recordàvem què divertits són, sobre tot les cries!

El paisatge era bonic, però durant l’estona que dúiem conduint, sota un cel força més gris que blau, no havíem pogut evitar preguntar-nos si el nom que rebien aquelles corbes no pecava una mica de presumptuós, adjectiu amb el que ja havíem titllat altres vegades als anglosaxons. Si la bella carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar es diu exactament així: Carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, la “Gran Carretera Oceànica” mereixia aquest afalac? Però a mesura que ens vam anar apropant a Port Campbell National Park, mentre el sol s’obria pas entre els núvols fins guanyar per complet la batalla, vam obtenir la resposta. Els penya-segats de pedra calcària cada vegada eren més escarpats i agrestes i el mar, més i més ferotge, donava el seu testimoni mostrant els arcs, congostos i precioses formacions rocoses que les onades i marees havien anat perfilant durant milers d’anys. Aquell dia vam tenir la gran sort de gaudir d’una posta de sol increïble, i admirar aquella obra de la naturalesa amb les darreres llums del dia va justificar-ne tan la fama com el nom.

Els Dotze Apòstols és potser l’atracció més coneguda d’aquell tram de costa, però a nosaltres ens van delectar de la mateixa manera Gibson Steps, Loch Ard Gorge, The Arch, London Bridge, The Grotto, entre moltes d’altres formacions anònimes. És molt curiós comprovar com dels Dotze Apòstols, l’erosió s’ha encarregat de deixar-ne tan sols sis de peu, o com London Bridge ja no és avui en dia una roca de doble arc després que al 1990 la plataforma que l’unia a la riba s’esfondrés (deixant dos turistes tirats a la part exterior, que van haver de ser rescatats amb helicòpter!). I si sobre l’aigua es trobava tot allò, sota l’aigua desenes de vaixells enfonsats eren la major prova de la ferocitat d’aquelles aigües. En només 40 anys, en els 120 km de costa que separen Cape Otway i Port Fairy, més de 80 embarcacions havien estat víctimes de la seva virulència.

Un cop a Warrnambool, tot i haver deixat ja enrere la Great Ocean Road, vam decidir que potser valia la pena seguir en direcció oest, i si bé és veritat que el paisatge ja no era tan espectacular també és veritat que la tranquil·litat i solitud de la que vam poder gaudir feia sumar molts punts a la Discovery Coast. Cape Bridgewater, un minúscul poblet en una preciosa badia d’aigües turqueses, va ser la nostra destinació final. Havíem arribat gairebé a la frontera amb l’estat de South Austràlia, que, si algun dia es dóna el cas, mereix un capítol a part.

Dicen que todo depende del cristal con que se miren las cosas. Lejos quedaban las fantasías con las que habíamos llegado a Australia casi un año antes. Esta vez, sin sorpresas pero también sin decepciones, sabíamos lo que nos íbamos a encontrar.

En Melbourne se respira el mismo aire que en otras grandes ciudades australianas en las que ya habíamos estado, como Sydney y Brisbane. Sus calles, puertos, avenidas y parques no transmiten historia, pues tan solo han pasado 223 años desde que los ingleses desembarcaron por primera vez en estas tierras, pero sí calidad de vida. Los melburnianos no pasean por las estrechitas callejuelas del Casc Antic, sino que lo hacen por los Royal Botanic Gardens -dicen que entre los más bonitos del mundo-.

Supuestamente resguardada por la bahía de Port Phillip y dividida por el río Yarra, la ciudad es conocida por deleitar a sus habitantes con las cuatro estaciones en un mismo día. Cuando te ven tiritando y refunfuñando porque se ha roto otra varilla del paraguas -que has tenido que comprar de urgencia en un 7eleven porque cuando has salido de casa tan solo dos horas antes bajo un sol resplandeciente y 30ºC te parecía más probable que las vacas volasen que se girara ese vendaval acompañado de frío polar- sonríen y dicen “¿No te gusta este tiempo? ¡Pues solo tienes que esperar cinco minutos a que vuelva a cambiar!”.

Y es que sus habitantes están tan orgullosos de su ciudad que hasta defienden las inclemencias de su caprichosa meteorología. Pero esto no es algo único de Melbourne, sino que frases como “100% Australian made and owned” o “Proudly Australian” inundan todo tipo de envases, escaparates y anuncios. Se sienten orgullosos de tener un país en el que aparentemente todo funciona como un reloj.

Los distintos barrios que conforman la ciudad tienen un estilo muy diferenciado. Docklands, por ejemplo, presume orgulloso de ser un barrio emergente en el que los ricos vecinos vigilan su barco desde la ventana. La City, también conocida como CBD, demuestra su poderío con sus majestuosos rascacielos. A su vez, St Kilda y Brighton alardean de playa y un ambiente mucho más relajado. El punto fuerte de Carlton es la comida, con su siempre abarrotado Lygon Street, mientras que los modernos de Fitzroy lucen sus looks “me peino despeinándome” sentados en una de las terrazas de Brunswick Street.

La madre joven de figura atlética empuja el carrito con ruedas 4×4 en el que lleva a sus dos mellizos de tirabuzones rubios; corre y ríe junto a su marido, que intenta seguir el ritmo del precioso Pastor Australiano que lleva sujetado con una correa de charol rosa. Se dirigen hacia casa, donde degustarán un riquísimo surtido de carnes hechas en la siempre imprescindible barbacoa, sentados a la sombra de un mango, en su meticulosamente cuidado jardín.

El 99% de los australianos recicla. Moverse en bici por el área metropolitana, dotada de una infinidad de carriles especiales, es una delicia. Andando por la ciudad ves continuamente carteles que alertan de que te encuentras en una “Neighbourhood Watch Area”, lo que significa que todos los vecinos actúan como policías. Por las carreteras, otros facilitan teléfonos a los que puedas acudir para denunciar que los pasajeros del coche que llevas delante han tirado algo por la ventana.

Esto es Australia; un orden tan sumamente ordenado que sin válvula de escape no sería posible. Esta válvula de escape se llama alcohol, y es que cuando los australianos, o al menos los melburnianos, beben, pierden el norte. Peleas, sexo explícito en espacios públicos, violentas discusiones por conseguir un taxi y un sinfín de situaciones propias de “Callejeros” son las que te encuentras cada noche de fin de semana, o tras cada festival, concierto o partido de fútbol, rugby o cricket.

Y es que, aunque nos empeñemos en encontrarla, la perfección no existe.

Tafanejar les estadístiques sobre les visites que rebem al blog es va convertir durant el viatge en un passatemps. Ara és hora que fem un bon ús de la nostra dada preferida: “Palabras clave para buscadores”. N’hem escollit les millors, i aquí en teniu el resultat!

En la categoria de LA GENT TÉ UNES PREGUNTES…!
porque los polinesios son gordos
que es bebete –
perque ens piten les oides en el avion
quants anys fa que es ven el jabon fairy?
cuantos vagones lleva un tren la mayoria de las vese
dels cocodrils on viuen
como fue el esrreno de harry potter emn los cuines mundialmente
a quants metres per damunt del nivel del mar es troba
com anaven vestits en aquella época
per que molts dels poblats estan aprop del mar y en el surfg
quien es el mas gili del mundo entero
cuantas horas pot aguantar fora l’aigua les tortugas d’aigua
perque xina es el pais mes poblat del mon
merece la pena ir al cine raj mandir
son originales las perlas de las gili

En la categoria de T’HAH FUMAO UN PORRRRO, AMPARO?
com eres de nina petita?
toilet on pis
nosaltres ens trobavem
el mejor paraiso del mundo el edén
nadando con un delfin una morena de lejos
templo budista en birmania q esta por encima de las montañas
camino de rocas y tierra
cabanes als arbres la més bonica
bon dia peixos
vall en v oberta
los llamados blowholes
que hora es australia q dia estamos
dibujos para colorear de els habitants de la bombolla
cielo sol y nubes
grandeza de india
fotosmes bonitas hindus
ocupo una panocha

En la categoria de COM HAS ARRIBAT AL NOSTRE BLOG?
notes de tall 2011 millors resultats
loterias para moviles sin demanar el pin
millors 500 notes pau
corte cabello despues de los 50
gent gran per anar a caminar anoia
corte de pelo 2011
mujer con las uñas mas largas del mundo

En la categoria d’OBSSESSIONATS AMB…
ICE AGE
zariguellas en bella vista
la era de hielo sariguella
zariguella en familia
BANGKOK I ELS SEUS CONTRASTOS
contraste bangkok
bangkok contraste
fotos de bangkok ciudad
la ciudad de contrastes
bangkok oscura
nada mas llegar a bangkok
jimmy choo imitaciones bangkok
que hacer en bangkok nada mas llegar 2011
ESPECIFICAR EL PAÍS DEL QUAL EL CANGUR N’ÉS ENDÈMIC
canguroaustraliano
canguros de australia

En la categoria de EXACTAMENT, QUÈ BUSCAVES?
arribar ballenas en nsw
balance simetrico
la “china mandarina”
legado arquitectonico
graduacio
los mas gilis
el nuevo queensland después del diluvio
todo queensland
barca al mar sortint d’una cova
pareja de pascuenses
troncs d’aigua d’austràlia
atardecer canguros
de un paisatge
pareja de pascuenses
gente con auriculares
familias pobres de china en la antiguedad
tu tercer dia
arribar a l’objectiu
palmeras en potes gigantes
maridosyamantes
passaport al marroc momentos
monjes dedicados al cultivo
mapa del mon amb provincies
agua transparente
mangola fresquita india wordpress
fotos maridos
estat catatonic
alas de angel bebe

En la categoria de COM NO LI POSEU UNA MICA MÉS FÀCIL AL CERCADOR…
calçat per viatjar a myanmar
alojamiento bueno bonito y barato villarrica
l`ànimal mes llex del mon
se parece a mí padmasambhava
lloc idilic per sopar
donde queda leh
telefono pareja buceo lombok
viaje de negocios

En la categoria de SI BUSQUEU UNA DESTINACIÓ ORIGINAL PER LES PROPERES VACANCES…
chiang mai
trekking por chiang mai
trekking chiang mai
senderismo chiang mai
trekking chiang mai 2 dias
trekking 3 dias chiang mai
senderismo chiang mai 3 dias
trekking dos dias chinag mai
españoles em chang mai
trekking de 2 dias chiang mai
trekking de dos o tres dias chiang mai
fotos elefantes trekking tailandia
que visitar en montañas de chiang mai
chiang mai march 2011
llegar a chiang mai
rutas de trekking en chiang mai
trekking chang mai 1 dia
trekking montañas tailandia
chiang mai 4 dias
trekking de tres días chiang mai
trecking de dos días en chiang mai
zonas de trekking chiang mai
tailandia chiangmai trekking por las montañas
trekking thailand pai
chiang mai tres dias
chiang mai montañas
trakking por chia mai
trekking montañas tailandia

En la categoría de JO FAIG VACANCES ONLINE
paraiso de jubilados en polinesia
paraiso de las aguas
paisajes de playas tropicales
masajes tropicales
marisco isla
paisajes de playas paradisiacas
peixos fons ocea
duchas al aire libre
playas de arena blanca. Tailandia
playa kampot
playas gili islands
playa de sanar en bali
playas arena blanca polinesia
playas de polinesia
postales de la polinesia
playas arena blanca

En la categoría de PREMI AL MÉS…
MELODRAMÀTIC: sabiamos que no era para siempre
VALENT: llocs de estambul per anar de nit no problematics
SANOT: masajes final feliz bali
BILINGÜE: sapos y ranas que són verinosas
REPEL·LENTOT: semblar una enciclopedia amb potes
SÀDIC: atraccion en phnom penh que pagas por disparar
POÈTIC: cascada velo de novia la mas grande del mundo
SUICIDA: carreteras por acantilados
DEPRAVAT: nens despullats

Y per últim… En la categoria de SABÍEM QUE EL NOM D’AQUEST BLOG ÉS FÀCIL
backpacker isla de pascua tailandia mongolia india martina
http://www.deudeldeudeldeu.wordpress.com/
deudeldeudeldeu.worldpress.com/about/
http://deudeldeudeldeu martina y sergio
http://deudeldeudeldeu.wordpress.com/
http://www.deudeldeudeldeu.worldpress.com
http://www.deudeldeudeldeu.wordpress.com
deudeldeudeldeuwwwordpress.com
http://www.deudeldeudeldeu.com/
deudeldeudeldeu.worldpress.com
deudeldeudeldeu sergio camacho
volta al mon 2010 martina sergio
deudeldeudeldeu.wordpress.com
deudeldeudeldeu.wordpress.org
blog martina sergio deu del deu
deudeldeudeldeu – wordpress
deudeldeudeldeu world press
deudeldeudeldeu blog sergio
deudeldeudeldeu word press
deudeldeudeldeu.wordpress
deudeldeudeldeu wordpress
http://www.deudeldeudeldeu.com
blogspot deudeldeudeldeu
deudeldeudeldeu blogspot
tailandia deudeldeudeldeu
deudeldeudeldeu deloitte
la volta al món 10/10/10
deudeldeudeldeu sergio
blog deudeldeudel deu
http://www.deudeldeudeldeu
deudeldeudel deu blog
deudeldeudeldeu blog
blog deudeldeudeldeu
deudeldeudeldeu.com
deudeldeudeldeu+
¨deudeldeudeldeu
deudeldeudel deu
Deudeldeudeldeu
daudeldeudeldeu
deldeldeudeldeu
deudel deudelde
deudeldedeldeu
deudeldeueldeu
deudeldeudeleu
deudeldeudel
deudeldeu

Petons i abraçades!

Després que Istanbul ens delectés amb les seves imponents mesquites, va ser hora de seguir la nostra ruta cap a l’est i la següent parada la vam fer a Kuala Lumpur.

Istanbul és preciós i respira història per cadascun dels seus porus, però Kuala Lumpur, sense cap esforç, ens va seduir de manera instantània. I és que la capital de Malàisia ens va retornar moltes de les olors que tant havíem trobat a faltar durant la nostra breu estada a casa. La important barreja ètnica del país és latent a cada cantonada, on l’aroma a curri et transporta a la Índia, el de terra mullada a Indonèsia i el d’encens dels temples taoistes a la Xina. Però no només ens eren familiars les olors, sinó també l’idioma, ja que, a més del mandarí, el cantonès, l’anglès, el tamil o l’hindi (entre molts d’altres), la llengia principal del país és el bahasa Malàisia, germà bessó del bahasa Indonèsia, del que haviem après alguna cosa mesos enrera.

La sensació era estranya. Sabíem que la ciutat no ens podia aportar massa de nou; no obstant, passejant pels carrers de Chinatown i Little India ens reconfortava i alhora ens feia enyorar moltíssim el viatge que ja havia acabat. Al cap d’un parell d’hores d’aterrar, asseguts en un restaurantillo indi recordant anècdotes viscudes durant els dos mesos al subcontinent ens vam adonar per primera vegada que estàvem parlant en passat.

De manera objectiva i deixant de banda sentimentalismes, les Torres Petrones són a més d’un emblema del país potser l’únic punt d’interès de la ciutat. L’obra de l’arquitecte argentí César Pelli són els gratacels més bonics que hàgim vist mai. Desbancant l’Empire State Building, van ser els edificis més alts del món entre 1998 i 2003, quan el Taipei 101 el va superar (després els americans van tornar a agafar el relleu amb la Willis Tower de Chicago i a Dubai es van assegurar la primera posició per força temps amb el Burj Khalifa). Però no creiem que sigui una qüestió d’alçada, sinó d’estètica, i d’això, a les torres bessones més altes del món, els en sobra. Les vam veure de dia, de nit, mig cobertes pels núvols i lluents en un bonic dia assolellat i sempre ens costava marxar dels seus peus.

Cada vegada sentíem més i més ganes de conèixer aquest país que havíem deixat de banda durant el viatge per manca de temps, però havíem d’esperar, encara no era el moment de saltar a Borneo i fer una visita als orangutans, ni de fer el cim a la muntanya més alta del Sud-est Asiàtic, ni tampoc de fer immersions en una de les meques del submarinisme. Així que ens vam haver d’acontentar amb Malacca, un poble a 130km de la capital que va ser nomenat Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco al 2008.

Malacca va ser el centre del món malai durant els segles XV i XVI i centenars d’anys de colonització portuguesa, holandesa, anglesa i xinesa van deixar un important llegat arquitectònic ben divers. Normalment, a la designació de l’Unesco li segueix un boom d’infraestructures destinades al turisme que de vegades sol acabar amb la transformació total del lloc en un circ. Aquest ha estat el cas de Malacca, però almenys aquí s’ho han pres amb humor, ja que l’opció escollida per molts visitants per desplaçar-se d’un punt d’interès a un altre és amb un tipus de rickshaw pels que no tenim adjectiu, perquè hortera es queda curt. Adornats amb milions de flors de plàstic, catifes i peluixos i al son de música maquinera a tot volum, desenes de rickshaws fan cua a la plaça central del poble a l’espera de que algun turista pagui la gracieta (ben cara, per cert)! Nosaltres ens vam limitar a fer vídeos i riure una bona estona!

I fins aquí les nostres cròniques malaies! Esperem que un dia les puguem completar amb allò que hem deixat de veure del país!

Nuestra primera parada de camino a tierras australes fue Istanbul, una de las ciudades más grandes de Europa y nexo de unión entre el viejo continente y Asia.

Siguiendo los consejos de Rich, nuestro amigo inglés del que ya os hablamos en los posts de Mongolia, nos alojamos en la zona de Taksim, en el barrio de Beyoglu. Con sus cafés, boutiques, galerías del arte, bares de copas y librerías de diseño, Turquía nos recibió con su cara más cosmopolita. Pasear por Istiklal Caddesi es como hacerlo por Portal de l’Àngel de Barcelona, si no fuera por su emblemático tranvía rojo. Sin embargo, como realmente disfrutamos fue perdiéndonos por las callejuelas más que empinadas que conducen hasta la Torre Gálata, entre pequeñas tiendas y bonitos restaurantes ajenos al ir y venir de turistas.

Habiendo conocido ya el Istanbul más moderno, llegó el momento de explorar el viejo Istanbul, declarado Patrimonio de la Humanidad en 1985 por la Unesco. Al otro lado del Cuerno de Oro nos esperaba un auténtico museo al aire libre! Cruzando el puente Gálata, esquivando los anzuelos de decenas de pescadores aficionados, nos quedamos boquiabiertos al ver la inmensa Mezquita Nueva dominando el paisaje y la de Rüstem Pasa a lo lejos.

Lo que no nos imaginábamos es que lo mejor aún estaba por venir. La Mezquita de Sultanhmet, o Mezquita Azul como es conocida popularmente por la decoración de intenso color azul que cubre las bóvedas pequeñas y gran parte del interior de la cúpula principal, es simplemente espectacular. Construida entre 1609 y 1616 por mandato del Sultán Ahmed I, pasó a ser una de las principales mezquitas de la ciudad cuando la Basílica de Santa Sofía fue transformada en museo, y hoy en día es considerada uno de los más supremos ejemplos de la arquitectura clásica otomana.

Y si la Mezquita Azul es impresionante por fuera, Aya Sofya lo es también por dentro. La iglesia bizantina más grande de Istanbul fue construida no una ni dos, sino tres veces en el  mismo sitio! La Megale Ekklesia (Gran Iglesia), como así la llamaron en sus inicios, fue erigida por primera vez en el año 360 y parcialmente destruida en el 404. Once años más tarde se volvió a levantar, pero sólo duró en pie 17 años, hasta que en el año 532, por orden del Emperador Justiniano I, se construyó la tercera y actual versión, a la que llamaron Aya Sofya (Sagrado Conocimiento), que fue durante mil años la iglesia más grande del mundo.

Con la conquista de Istanbul en 1453 por el Sultán Mehmed II El Conquistador, Aya Sofya fue convertida en mezquita, y los preciosos mosaicos de sus paredes fueron tapados. Sin embargo, gracias a que desde los años 30 se transformó en museo, poco a poco se fue recuperando parte de ellos y hoy es uno de los detalles más bonitos de su interior.

A un paso de Sultanahmet, en la Punta del Serrallo, se encuentra la tercera joya de la corona: el Palacio de Topkapi. Esta fue la residencia de los sultanes desde 1462 hasta el siglo XIX, que en su día ocupaba 700.000 m². Hoy en dia se trata de uno de los museos más ricos del mundo de “tan sólo” 45.000 m². Tanto los tesoros imperiales como las reliquias islámicas son interesantes, pero a nosotros, estando en una ciudad como Istanbul, lo que más nos gustó fueron las increíbles vistas sobre el Mar de Mármara, el Bósforo y el Cuerno de Oro.

Y cuando ya pensábamos que lo teníamos todo visto, habiendo pasado rápidamente por el Gran Bazar y el Bazar de las Especias que nos decepcionaron al compararlos irremediablemente con los zocos marroquíes, descubrimos la Mezquita de Süleymaniye y otro Istanbul completamente distinto a su alrededor. Tras visitar el interior de la probablemente la más bella de las mezquitas imperiales de la ciudad y conseguir deshacernos del hechizo de su cúpula (con 48 metros la más alta de las mezquitas otomanas), deambulamos tranquilamente por calles colindantes que nada tenían que ver con la faceta cosmopolita de Beyoglu ni con la museística de Sultanahmet. Nos encontramos cara a cara con Turquía y nos entraron unas ganas irrefrenables de explorar un país que, estamos seguros, esconde un mundo completamente distinto al que pudimos ver en Istanbul. En la lista está…