Melbourne és una ciutat bonica, verda, ben dissenyada, agradable per passejar i amb la major oferta d’oci i cultural del país. Però el que per a nosaltres la fa definitivament més interessant que Sydney és l’estat en el que es troba. Mentre New South Wales, l’estat més poblat d’Austràlia, són més de 900.000 km2 on tan sols val la pena aturar-se en un parell de llocs, Victòria compta amb poc més de 200.000 km2 en els que abunden les sorpreses. Nord, sud, est o oest, tan li fa la direcció que emprenguis, que sempre t’esperen paisatges gratificants.
Si les platges urbanes de St. Kilda, Elwood o Brighton són poc salvatges pel teu gust, només has de continuar direcció sud, on la Mornington Peninsula ofereix aigües turqueses, sorra fina i solitud, que tenen com a màxim exponent Point Nepean National Park, situat a l’extrem, on a més de relaxar-te en una de les múltiples caletes pots passejar-te entre les restes de la base militar i estació de quarantena que un dia van jugar un paper clau en la defensa australiana.
Si el que busques és una escapada ràpida però no marinera la direcció a prendre és el nord-oest. Ens dirigíem cap a Yarra Valley, una de les principals regions vitivinícoles de Victòria on el verd de les vinyes inunda la vall, quan de sobte i sense adonar-nos-en, vam entrar en un nou món. Ens trobàvem al Yarra Ranges National Park, 
travessant la serpentejant carretera que uneix Warburton, “capital” de l’Upper Yarra Valley, amb Heallesville, homòleg del Lower Yarra Valley. A mesura que ascendíem els 1245 metres als que es troba el Mount Donna Buang, una espessa boira ens va anar engolint de mica en mica fins a fer-nos desaparèixer per complet. Com podia ser, que a tan sols una hora de la ciutat, estiguéssim envoltats de vegetació tan exòtica i exuberant? No del tot tranquils per si de sobte un Velociraptor s’obria pas entre les bardisses, vam decidir deixar-nos endur per aquell espectacle de sons i olors, entre lloros, cacatues, mussols, immenses falgueres i arbres mil·lenaris.
El Parc Nacional de Grampians, al seu torn, és una bona alternativa per la gent de muntanya a la que no li faci res desplaçar-se fins una mica més lluny. Tres hores al nord-oest de Melbourne, aquest parc gaudeix d’una gran diversitat de flora i fauna en vastes extensions boscoses esquitxades de llacs, formacions rocoses úniques i cascades.
Per als que disposin d’aquest mateix temps però un paisatge costaner els satisfaci més, South Gippsland és la seva destinació a l’est de la ciutat. Recorrent la Bass Coast, val la pena aturar-se sovint per gaudir de les boniques i salvatges platges que es troben pel camí i que fan oblidar ràpidament que la gran urbs es troba a tan sols 
dues hores. Però de tota la regió, el Wilsons Promontory National Park -l’extrem més meridional de l’Austràlia continental- n’és, sens dubte, la cirereta del pastís.
Només endinsar-nos al parc, prenent la única carretera asfaltada que el travessa, vam trobar-nos amb paisatges força similars als del bonic Abel Tasman National Parc, al nord de l’illa sud neozelandesa. Quan ja semblava que els frondosos boscos s’estaven recuperant dels incendis de 2005 i 2009, però, unes bestials inundacions van tornar a posar a prova la naturalesa el darrer març, i actualment gran part del parc es troba tancat. Per sort, tant en els incendis com en les inundacions, la part de
Tidal River, on es troba el càmping gestionat per Parks Victoria, no va quedar afectada i aviat es va poder obrir de nou al públic. I com que els australians ho tenen tot tan ben muntat, com era d’esperar el càmping no podia ser-ne una excepció. Quina millor manera d’acabar un dia explorant paisatges verges que veure una pel·lícula sota un cel ben estrellat en un cinema a la fresca amb la simpàtica companyia de curiosos wombats a la recerca de les crispetes extraviades!
I per últim, però no per això menys important, al sud-oest de la ciutat es troba l’arxiconeguda Great Ocean Road, la carretera que serpenteja la costa durant els 250km que separen Torquay de Warrnambool. En aquest país el 85% de la població 
viu a 5km de la platja i per a molts australians el surf no és un esport sinó més aviat un estil de vida. Bells Beach, a tan sols 7km de Torquay, la capital del surf de l’estat de Victòria i bressol d’una marca tan proudly australian com Rip Curl, és llegendària entre els surfistes. Anglesea, Aireys Inlet, Lorne, Wye River, Apollo Bay, tot i haver perdut l’anonimat del que fa uns anys gaudien, romanen petits i bonics pobles costaners avui en dia convertits en viles d’estiueig. Continuant la carretera en direcció oest i dirigint-nos cap a Cape Otway, la més gratificant de les sorpreses va ser veure moltíssims koales en el seu hàbitat natural, fent el mandrós dalt d’una branca, per variar! No recordàvem què divertits són, sobre tot les cries!
El paisatge era bonic, però durant l’estona que dúiem conduint, sota un cel força més gris que blau, no havíem pogut evitar preguntar-nos si el nom que rebien aquelles corbes no pecava una mica de presumptuós, adjectiu amb el que ja havíem titllat altres vegades als anglosaxons. Si la bella carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar es diu exactament així: Carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, la “Gran Carretera Oceànica” mereixia aquest afalac? Però a mesura que ens vam anar apropant a Port Campbell National Park, mentre el sol s’obria pas entre els núvols fins guanyar per complet la batalla, vam obtenir la resposta. Els penya-segats de pedra calcària cada vegada eren més escarpats i agrestes i el mar, més i més ferotge, donava el seu testimoni mostrant els arcs, congostos i precioses formacions rocoses que les onades i marees havien anat perfilant durant milers d’anys. Aquell dia vam tenir la gran sort de gaudir d’una posta de sol increïble, i admirar aquella obra de la naturalesa amb les darreres llums del dia va justificar-ne tan la fama com el nom.
Els Dotze Apòstols és potser l’atracció més coneguda d’aquell tram de costa, però a nosaltres ens van delectar de la mateixa manera Gibson Steps, Loch Ard Gorge, The Arch, London Bridge, The Grotto, entre moltes d’altres formacions anònimes. És molt curiós comprovar com dels Dotze Apòstols, l’erosió s’ha encarregat de deixar-ne tan sols sis de peu, o com London Bridge ja no és avui en dia una roca de doble arc després que al 1990 la plataforma que l’unia a la riba s’esfondrés (deixant dos turistes tirats a la part exterior, que van haver de ser rescatats amb helicòpter!). 
I si sobre l’aigua es trobava tot allò, sota l’aigua desenes de vaixells enfonsats eren la major prova de la ferocitat d’aquelles aigües. En només 40 anys, en els 120 km de costa que separen Cape Otway i Port Fairy, més de 80 embarcacions havien estat víctimes de la seva virulència.
Un cop a Warrnambool, tot i haver deixat ja enrere la Great Ocean Road, vam decidir que potser valia la pena seguir en direcció oest, i si bé és veritat que el paisatge ja no era tan espectacular també és veritat que la tranquil·litat i solitud de la que vam poder gaudir feia sumar molts punts a la Discovery Coast. Cape Bridgewater, un minúscul poblet en una preciosa badia d’aigües turqueses, va ser la nostra destinació final. Havíem arribat gairebé a la frontera amb l’estat de South Austràlia, que, si algun dia es dóna el cas, mereix un capítol a part.
